Quan Lluís Llach va cantar La Gallineta per primera vegada, el 1972, jo vaig arribar a Catalunya. A l'estació no em van venir a rebre ni l'alcalde, el Vilar Guix, ni el governador civil, l'Antonio Aigé. Si fos ara, com a mínim esperaria que vingués la del Gabinete Caligari. Aquell any, a l'escola Primo de Rivera de Reus, Doña Modesta, la professora, ja cridava «calleeeeu!» tan de moda a les aules, però jo no sabia què volia dir i alguna cleca em va caure. Començava a tenir amics catalanoparlants. A alguns no els entenia, però eren anys en què el que t'interessava era veure el Fofó, aprendre a fumar i mirar «d'una altra manera» la veïna, no el Pompeu Fabra.
El meu tiet Paquili treballava a la Base de Rota i ja xampurrejava la llengua de John Ford. Vaig pensar que podria aprendre alhora l'anglès i el català. I tot content vaig anar a la secretaria del cole a preguntar si en feien algun curset. Em van dir que no, que la llengua catalana estava vetada, però que si volia aprendre anglès, tenia més vies que l'Estació de França. Vaig pensar que podria comprar fascicles de l'Opening per aprendre'n. Quan vaig anar al quiosc, al costat del Follow Me, hi havia un «Interviú» amb una senyora poc de missa, curiosa connexió, i ja no vaig estudiar. Dos anys després vaig anar a la casa de l'alcalde de Reus, el Juan-Amado Albouy, que li va sorprendre que no entengués el català. Li vaig dir que a l'escola no ens l'ensenyaven. Dimecres vaig recordar aquella immersió imperial. La història acaba així: mai vaig agafar ni un llibre de català, ni vaig fer una hora de classe, però vaig provar d'anar a un examen per lliure i em van donar el C1. No deu ser tan difícil, no? He d'acabar, que a mi només em paguen 155 paraules. No compteu home, que és una ironia!