Immersió lingüística: autocrítica

Quins escarafalls per la veritat judicial d'exigir en castellà una quarta part de llengua vehicular a les aules. Confesso que, per a mi, hauria de ser d'un terç, francament i restaurant l'assignatura d'Estructures comunes. La cooficialitat i l'elevació del nivell de llenguatge reclamen la quota de castellà i la minorització, reforçada per les migracions, el predomini del català. Per tant, de què tanta raca-raca alarmista. Resposta: del sector molt majoritari a l'hora de crear opinió –i ja no diguem als mmcc nacionals abans que públics– que, per pertinença, és únicament català, que treu a la que pot la hispanofòbia i el victimisme i que, en definitiva és ideològicament etnolingüística: la llengua única és la identitat multisecular; sempre amenaçada, que per això només la independència ens garantirà la seguretat i l'eternitat de la llengua. El col·lectiu aplegat al Grup Koiné (Llengua comuna.única) n'és la prova més fefaent, amb Laura Borràs, parlant de català bleda, com la més ben situada a la presidència del Parlament. J. Mª Virgili Ortiga, l'hipercorrector de Riudoms, és dels més actius creant inseguretat i autoodi del mateix català.

Feta la primera crítica, anem a la presumpta realitat. Al món de l'ensenyament, ve't aquí que a la Selectivitat la llengua formal dels exàmens és pràcticament i única el català. Per això, en un dels exàmens de Lengua Castellana se'ls pregunta sobre el concepte de diglòssia, que reconeix quan tenim «dues llengües dues funcions» (Francesc Vallverdú). Pel que fa al cas una llengua A, el català acadèmic escrit, de registre molt formal i una llengua B, que seria el castellà com a llengua vehicular oral amb registre d'argot. Aquest és el diagnòstic. No puc deixar d'afegir que tenim unes ortografies antipàtiques –exigides per perepunyetes– que reclamen un predomini fonètic dels dialectes conservadors per a alliberar-les, que les lectures han de ser socialitzades: en veu alta i comentades a classe, res de «prova de lectura»... I que s'escau una diglòssia interna quan la morfologia i lèxic és pancatalà en lloc de «policèntric i convergent». «Jovens i joves»...

Al món de la justícia, a les sales de cinema i a l'etiquetatge, el català sofreix una «diglòssia parcial», ja que en altres àmbits d'ús, particularment a les institucions públiques, el català ha progressat adequadament; i en això el PSC podem estar més que orgullosos de la compartida bilingüització, sobretot dels alcaldes i regidors metropolitans que han sumat a la llengua familiar i «oficial a tot l'Estat», la «pròpia de Catalunya» (segons les expressions estatuàries). Tant costa una reciprocitat d'un terç a les aules?

A les converses, quina paradoxa: res d'aquell «bilingüisme passiu» d'Aina Moll, la primera directora general de Política Lingüística: res de parlar català-castellà i escoltar castellà-català. Com un ramat d'inèrcies el conegut o titllat de «castellà» fa uniformitzar la conversa en monolingüe castellana. El tòpic de tant de tanoca és el «per educació», replico: per etnocentrisme excloent; perquè no poden ser dels «nostres». L'amenaça a la immersió rau en aquest hàbit; del qual defugim molts dels mateixos que considerem el terç judicial del tot necessari: per a pujar el nivell dels castellanoparlants i per compartir la gran llengua hispànica intercontinental. Diria que militar en el bilingüisme passiu és un dels trets d'un sostingut catalanisme social i federal.