M'agrada Brasil, el Vinicius de Moraes i aquella cantant que no recordo mai el seu nom i li dic la del pas de vianants: Maria «Cruza». Volia conèixer la platja de Copacabana, que és com la del Miracle, però amb senyors que no tenen panxa i en comptes del Barça són del Flamingo. No sé si sabeu que tots dos clubs tenen alguna cosa en comú: un voltor de «mascota». Ara els de l'Espanyol han rigut i els culers m'han pintat un bigoti a la foto.
Així que m'he agafat el passaport aquest de les agulles i cap allà que he tirat en un Boeing on el comandant en comptes de dir la duració del viatge ha cantat «Al Alba». Les hostesses han passat per si volíem prendre alguna cosa i he vist al fons una baralla. He preguntat què passava i l'empleada de la línia Varig m'ha dit que era un viatger a qui seguretat estava apallissant: «O passageiro pediu água». Així que he demanat tres «cachaça», una caipirinha i, per menjar, ja posats, uns rovellons al·lucinògens. D'aquells que abans es trobaven molt al Barri de l'Esperança i també a un descampat on ara hi ha el jutjats de Reus.
En baixar de l'avió he tirat cap a Copacabana. He mirat el rellotge i eren les tres de la matinada, però amb un sol espatarrant. No havia estat a la sorra a aquelles hores des que anava a l'Estrella, a l'Arrabassada. L'endemà al matí estava tres hores confessant-me amb el capellà del Serrallo. Ell exclamava: «Fill meu, tots aquests pecats només aquesta nit?». He mirat les tovalloles i hi havia el Fernandez, aquell d'Urbanisme; el Joan Miquel Nadal i un tal Julián López. L'Agustí Mallol es prenia una caipirinha al xiringuito amb un tanga de lleopard. També m'ha semblat veure de lluny les ulleres del Marc Arza. Es veu que feia sis anys que havia tret el bitllet d'avió, però feia mal temps per volar.