Un tiet meu ha marxat cap a aquell lloc on ja no pagues l'IBI, ni bufes més espelmes, perquè no hi ha ni ciris ni bufera. El tiet tenia un d'aquellspickupsDual amb discos de Palito Ortega, la Gigliola Cinquetti o els Enric, Wind & Fairy. A la caixa dels singles també hi havia un LP de marxes militars amb cançons com el «Novio de la muerte» o aquell «ardor guerrero» que no el provocava el Chartreuse. I allà per casa rodolaven els discos fins que uns amics, que eren més ibers que uncuperod'Olot, van venir a una «cena de picoteo». Amb la primera cervesa, el que has de fer quan estàs a casa d'un amic és mirar els llibres i discos que té a l'estanteria. I, clar, «Moisès, tu tens un disc de legionaris?». Es va sentir un estrèpit, es va obrir el terra i va aparèixer un senyor amb banyes que no venia de «La isla de las tentaciones». Em va preguntar si baixava ja o esperava al nou referèndum mentre els amics marxaven amb un cop de porta. Llavors vaig tenir una temptació prohibida: tornar a sentir l'himne d'Infanteria, que em va posar nostàlgic perquè vaig recordar amb una llagrimeta quan ballàvem amb el fusell a la URV de l'avinguda Catalunya, fa quaranta anys. Total, que cada matí posava aquell himne mentre cantava i feia dissabte. Els veïns em van deixar de parlar i l'ANC em va excomunicar. Finalment, vaig decidir anar al far per llençar al mar l'origen de les meves desgràcies, mirant a banda i banda perquè el Cruset no em veiés. Vaig contemplar amb una llagrimeta com el disc navegava en direcció a Mallorca mentre l'aigua s'empassava la cabra i apagava l'ardor. Han passat ja sis anys i l'altre dia vaig sentir cantar pel carrer a un conegut pescador del Serallo «Nadieee en el terciooo sabíaaaa...».