A cada ciutat hi ha sempre un raconet màgic, un lloc irreal que sembla extret d'una llegenda del Gaià. Són llocs quàntics, on viu gent malgrat no hi visqui gent, que està obert quan està tancat. El Boada no és només un d'aquests llocs, és «el lloc»... Per això el visiten Déu i Gerhard. Quan hi entro, em venen al cap dos records musicals: La Fusa de Buenos Aires, on el gran Vinicius va gravar un disc de culte, i un d'aquells soterranis del French Quarter de New Orleans on bandes de molt jubilats tenen en el jazz i el tabac la seva vida. Si al xiringuito de Louisiana pots llegir a la paret «Sinatra was here», al Boada sempre em fa gràcia veure penjat un d'aquests manaments. Al temple del bocata de Tarragona, com en aquell cafè-concert argentí de parets amb vida, història i llàgrimes, la gent envolta l'artista com els palmers de Carmen Amaya a Los Tarantos. Al Boada es vivien i es viuen passions en petit comitè, organitzacions criminals d'amics lectors que tenen la boca oberta darrere de la mascareta. Si mires per la finestra quan presenten un llibre, allò sembla una timba de pòquer de pescadors a un cafè del Serrallo a la República. Soc un periodista dolent: he deixat pel final el més important. L'antropòleg Jordi Suñé, que tot i ser molt polifacètic no em guanya, ens va vacunar contra la ignorància amb el seu llibre «Vots de poble», editat per Ganzell, un homenatge a les tradicions del Baix Gaià. Jordi Suñé, parlava de les tradicions dels pobles i el seu cos levitava un pam sobre la cadira, impossible de restar immòbil quan explicava alguna vivència de la terra que estima, com la Janis Joplin quan cantava els seus rocks psicodèlics.
A cada ciutat hi ha sempre un autor màgic, un paio irreal que sembla extret de la llegenda d'un llibre del Gaià. Jo l'he trobat.