Tribuna
Les altres violències
Advocat
En les darreres setmanes s'ha parlat molt de la xacra social que suposa la violència de gènera, en tots els seus vessants, especialment de sensibilització ciutadana i conscienciació social davant un tema que, entre tots, s'ha d'afrontar per conquerir objectius comuns en cap cas irrenunciables.
Malgrat el suport al problema en si mateix, a l'hora de parlar de «violència», poc es parla de «les altes violències», segurament menys mediàtiques, però que afecten col·lectius silenciats, no sé si volent o per una realitat que se'ns imposa, i que també reben una pressió inacceptable a la qual s'hauria de fer front a tots els nivells, especialment des dels poders públics, que no poden seguir mirant a un altre costat quan es parla dels problemes d'una part de la nostra ciutadania.
L'evidència de «violència» sobre els nostres avis a l'hora d'exercir els seus drets com clients de les entitats financeres, ara que sembla que no són tan bon negoci, crec que és un escàndol amb milers de damnificats, que es veuen impotents a l'hora d'exigir uns serveis mínims al que tenen dret, que els són negats en funció d'una modernitat només entesa en benefici del més fort, la banca en general. També la resposta en negatiu o de silenci permanent dels telèfons de les diferents entitats, de tota mena, que sempre estan «vedant» a la majoria de la ciutadania, en funció d'una pròpia incapacitat dels dirigents de torn, no té cap justificació la manca de resposta quan intentem contactar amb empreses o administracions i ens trobem en la callada per resposta, o el menyspreu, sense cap rubor, d'aquells que haurien de donar les respostes requerides en cada cas. Fins i tot la falta de respecte que es dona a les persones a l'hora del seu accés a les administracions públiques, permetent-se, inclús, deixar la gent a la intempèrie en funció de no sé quins arguments sanitaris, que només protegeixen a una part. Per no esmentar el menyspreu dialèctic d'aquells que haurien de ser conscients que si «tenen feina» és perquè existeixen milions de ciutadans que amb els seus impostos els paguen el sou.
En definitiva, està bé parlar de la violència més coneguda, però que això no signifiqui el menyspreu a «altres violències» inassumibles en una societat amb drets hipotecats, depenent de qui els exerceixi. Massa vegades oblidem que «les esperes» no són acceptables i s'han de buscar mesures realistes per fer-li front, no fer-ho és «fer-nos trampa» a nosaltres mateixos, mantenint un model amb una façana envejable però amb un rerefons menyspreable per la seva manca d'agilitat i capacitat de resposta resolutiva.
Des del món públic s'endeguen campanyes publicitàries sobre el «molt bé» que fan i funcionen les administracions, sense ser conscients que les coses no són com ens les pinten, i que cada cop són més els sacrificats que es perden pel camí de l'exercici impossible dels drets mínims, als que no es poden accedir, encara que es vulgui.
Segurament es fa necessari recapacitar si les institucions i les empreses majoritàries fan bé la seva feina a l'hora d'interrelacionar-se amb els seus creditors de serveis, i veurem que per damunt del discurs agraït, foto-reportatge, són moltes les mancances per una part de la nostra col·lectivitat que es veu atacada en el que haurien de ser els seus drets fonamentals.