Cada dia perdo més categoria. Abans anava a dinar amb gent que portava tres mòbils d'aquells de mil euros, que posaven al damunt de la taula mentre miraven el menú i anaven dient, tot importants: «A aquest no li agafo mai, que és molt pesat!» «Buf, aquest carrega molt!». Jo sempre deia que millor d'entrant un plat lleuger, unes anxoves o un gaspatxo. Ell em corregia dient que parlava de trucades de gent que el reclamava. A aquests personatges que porten un manat de mòbils se'ls reconeix perquè porten un Bluetooth a una orella, que semblen la Lola Flores quan va perdre l'arracada; i la segona, perquè el que deixen de propina al plateret és el que cobres tu a final de mes. El prestigiós investigador del cervell, Oliver Sacks, va escriure: «Son capaços de demanar uns popets al Serrallo alhora que parlen amb dues persones en dos idiomes diferents. Pel bluetooth un 25% en castellà i amb tu el 75% en català». Que dic jo que com és que el doctor Oliver sabia què era el Serrallo. Misteris!
Doncs sí, amics, he perdut categoria. Després de relacionar-me amb gent d'aquest nivell, vaig començar a anar a dinar amb altres persones que només venien amb dos mòbils. Aquests ja no podien parlar amb tu i per telèfon al mateix temps i, per demanar a la carta, havien de concentrar-se. Va ser una gran pèrdua, sobretot pels cambrers, perquè a aquell plateret d'acer inoxidable la propina ja era el mateix que destina un ajuntament a subvencions per a l'Associació d'Amics del Peñalver. Ara ja he tocat fons, vaig amb gent que només tenen un telèfon xinès i que, a diferència dels altres dos perfils, ja no poden rebutjar les trucades perquè els hi va el sou. Acostumen a dir, «perdona, l'he d'agafar, és l'alcalde». Ah, se m'ha oblidat, no parlava de Tarragona.