Corria el 1995 quan vaig comprar un pis a un carrer que porta el nom d'aquell baró que va fer una hipoteca a l'Idealista de no sé quantes torres. Aquell any vaig començar a sentir veus per casa, tot i viure sol. Cada dia donava la bona nit a la tele i a un llibre d'Asimov que mai vaig acabar de llegir. Es deia Fundación e Imperio, un títol que li va suggerir Pérez-Reverte. Llavors jo feia de periodista seriós al Times, dedicat a la policia i els tribunals... quan ells també eren seriosos. Fins i tot tenia una alarma per assegurar-me que a casa no hi entrava ningú, només quan lligava. A casa no hi va entrar ningú.
Sempre he estat un cagat pels temes esotèrics i quan fan Cuarto Milenio canvio de seguida al Més 324, tot i que algun dia també hi he vist allà fantasmes. La veu sempre deia el mateix: «¡Ya te vale!». En sis anys no vaig descobrir d'on venia aquella veueta, petita com la del caganer de Jiménez Losantos.
Vaig anar a viure a Cornellà i, en acabar la mudança, vaig sentir la veu una altra vegada. Començava a pensar que podria estar dins el meu cervell, però, per què conservar una psicofonia tan inútil? Si fos el «Visca la República!» del Companys, tindria lògica. Al final ho vaig descobrir… Un dia vaig simular que anava a dormir i en sentir el «¡Ya te vale!» vaig seure al davant el ficus del racó del menjador i li vaig dir que no calia que dissimulés. Es va queixar que no el regava prou i des de llavors, parlem de la vida i del referèndum mentre jo prenc un orujo i ell un pinxo de compost. Ara estem debatent el tema de pegar o no al Tió. Ell diu que si tant em queixo de la Brimo, per què estomaquem una soca, que també té sentiments. Llavors el cactus de sobre de la tele ha començat a cridar: «In, inde, independencià...» Uf!