Sinistralitat laboral, una xacra a combatre

Prop de dos milions de persones moren anualment al món com a conseqüència directa de la feina, segons dades de l'Organització Internacional del Treball (OIT) i l'Organització Mundial de la Salut (OMS). En el cas de l'Estat espanyol, cada dia perden la vida dues persones mentre intentaven guanyar-se-la. I és que des de gener a juliol d'aquest any 2021, 406 persones han mort a la feina (46 a Catalunya) i moltíssimes més, 317.258, han estat baixes derivades d'accidents o malalties professionals. Xifres totes elles esfereïdores, símbol d'una veritable xacra que cal continuar denunciant a fi de fer compatible el marc laboral amb la salut (i la vida) de les persones.

Tot aquest conjunt d'estadístiques es complementen amb altres que no són massa tranquil·litzadores. I és que entre un 11 i un 17% dels problemes de salut mental que es registren a Catalunya tenen a veure amb les condicions de treball. Una evidència més que la salut laboral no passa per un bon moment. I menys encara quan aquesta s'endú vides. I que cal una cultura de prevenció de riscos que vagi molt més enllà i creï un veritable marc de seguretat laboral per acabar amb una xacra que va molt lligada a la temporalitat i a la precarietat.

Quan s'analitzen les causes que subjauen darrere les estadístiques de sinistralitat hi ha tendències que no poden ser ignorades. Les estadístiques ofereixen veritats potser incòmodes, però remarquen com les persones amb contractes temporals pateixen més accidents i moren de forma més habitual a la feina que les contractades per temps indefinit. Precisament per la menor inversió de temps, esforç i recursos que moltes empreses dediquen a la prevenció, la seguretat i la formació de les persones amb contractes d'obra i servei o eventuals. La percepció per a algunes empreses és que no cal invertir per a persones que deixaran de formar part de les plantilles. Una actitud que atempta contra els drets laborals més bàsics i que apareix amb més força en certs sectors com el de la construcció.

La realitat és encara més punyent quan parlem malalties professionals i d'origen laboral. Moltes d'elles silenciades o no registrades dins les estadístiques precisament pels alts nivells d'infradiagnosi i manca de reconeixement administratiu o de les mútues cap a les persones que les pateixen i que fa que no puguin accedir a les prestacions que els correspondrien. Es calcula que més del 97% dels casos de càncer derivats de l'exposició a l'amiant no són mai reconeguts com a malalties professionals. Aquest seria només un dels exemples, però n'hi hauria més, d'aquelles malalties que encara costa que figurin dins el Quadre de malalties professionals (que s'usa com a barem) tot i estar demostrat el seu origen laboral, i que sovint afecten sectors més feminitzats, afegint-hi una discriminació en clau de gènere.

Morir i emmalaltir per la feina hauria de ser inacceptable. Però falten encara grans dosis de voluntat i decisió per posar sobre la taula un debat seriós sobre prevenció de riscos laborals i que impliqui poders públics, empresaris, sindicats i organitzacions de persones treballadores amb consciència.

Fa ja quasi 150 anys que va aparèixer la primera llei de prevenció a l'Estat espanyol i que, per tant, per primera vegada es legislava una qüestió tan bàsica com que les persones tenen dret a treballar en condicions d'higiene i seguretat a la feina. És evident que en aquest temps, tot ha canviat molt. Però hauria de fer-ho encara més. Especialment, quan les dades de sinistralitat es tornen a tenyir d'un vermell que es podria evitar. I evitar també que les persones emmalaltides per la feina hagin d'acabar acudint als tribunals per veure reconeguts els seus drets.

La vida i la salut són drets inalienables i, per a les empreses, una obligació inexcusable. Tant de bo el 2022 no ens hi hàgim de jugar tant la vida.