Fa exactament 34 anys que caminava per una avinguda de Boston quan va passar corrent un individu que va ser abatut per la policia. Li van posar les manilles als peus i a les mans i el van introduir a un cotxe patrulla com un feix de llenya. Vaig pensar que quina sort que teníem a Tarragona de no patir uns nivells tan alts de delinqüència, especialment quan anys després vaig estudiar a Criminologia les estadístiques de delictes arreu del món. Les nostres, no només les de Tarragona, sinó les de Catalunya sencera, no arribaven ni a fer pessigolles a Mèxic DF, Río o altres ciutats llatinoamericanes.
El 1990 vaig començar a entrar a les comissaries i casernes, al Palau de Justícia, i a les presons, i vaig continuar pensant que els nostres casos de delinqüència eren irrisoris. I realment ho eren, tot i haver viscut de primera mà l'assassinat de la pobre Gemma, conegut la mort de la Maria Teresa Mestre, el triple assassinat de Salvador Arbona i altres casos que feien esgarrifar.
De tant en tant s'organitzava alguna manifestació per part de dirigents veïnals d'alguns barris i el comissari de la Policia deia que no hi havia motiu per alterar-se, que estàvem en nivells moderats. I era veritat.
Al setembre vam viure al carrer Reding un homicidi i el suïcidi de l'autor davant l'estació. Dues setmanes abans, es va trobar la mà d'un cadàver dins un cotxe a deu minuts a peu d'allà. Davant de la Renfe, fa uns mesos, vam veure dues persones inconscients a una vorera colpejades per un individu. I ara, a poca distància, tenim un empleat que dispara contra els companys de feina. El fet que en centenars de metres hi hagi cinc ferits, dos morts i part d'un cadàver en un vehicle en pocs mesos m'ha fet sentir-me una mica com aquell dia d'agost del 1987 a Boston.