No descobreixo res si dic que no sento simpatia pel Tribunal Suprem, ni en cassació ni en parella de fet. Però es produeix una paradoxa: i és que em cau bé gent d'allà, com el cap de premsa, el magistrat Javier Hernández i un restaurant japonès de Gènova. He estat a punt de dir el «nostre» Javier, perquè farà uns trenta anys ja coincidia amb ell i, tot i ser de l'Atlético de Madrid, l'hauríem de considerar tarragoní. Dilluns pronunciava una conferència sobre el Dret de Defensa al Col·legi d'Advocats de Tarragona. Jo ja sabia que serien dues hores sentint una exposició on, com a les d'art modern, només entens un de cada deu quadres. Però allà vaig estar amb la boca oberta sota la mascareta perquè Hernández és l'únic jutge que traspassa les barreres del que sentim habitualment del procés penal, més proper al càstig que a l'in dubio pro reo. Perdó. Ell va més enllà i es posa en el lloc de l'investigat, de l'advocat a qui «putegen» a les presons, de qui és assenyalat com a culpable abans de declarar la seva culpabilitat i fa mala cara quan emmanillen algú a la sala. I si ha de dir que hi ha alguna sentència dolenta o que la Constitució té alguna paraula -no he dit article- que hauríem de reescriure, ho diu i no passa res. I a mi, amant dels drets humans, fonamentals i fonamentats, m'apassiona que es parli del tracte humà al detingut, que sembla tacat de sang, però potser només li ha caigut pintura vermella a les sabates. Poder assistir a una conferència impartida per un magistrat de prestigi és un honor, però no tinc clar si és més honor que les seves paraules atreguin un ciutadà del carrer sense ordre de captura. Tinc l'esperança que el Javier obri ments i tornem a creure en aquell edifici fosc i fred. I si hi ha una magistrada simpàtica, per què no?, fer una cassació.