Deia un antic cap del Times que abans dels assassins i estafadors, als qui haurien d'executar és als pesats. Jo hi estava d'acord perquè, quan ets jove, vas per feina i tens menys temps que el delegat de l'Imserso a Benidorm. Jo als pesats els reconeixia perquè entraven a la redacció pausadament, dissimulant, miraven algun diari antic, saludaven el fax i, com diria Félix Rodríguez de la Fuente, «oteaban la fría sabana en busca de su pieza». I normalment, la «pieza» era una servidora, el primer que es veia des de la porta. Així que em podia passar mitja hora discutint sobre la coma d'un article que el pesat havia detectat amb nas de cocaïnòman jubilat, de l'extinció d'un pardal que vivia a Terres Cavades o de què amb Franco Batiato es vivia millor. Quan marxaven t'havien deixat convertit en un toll a terra, això sí, amb un gran coneixement del segle XIV. Jo era especialista en driblar-los. El problema és que el pesat feia una «ruta de repartiment» pel barri i te'ls podies trobar al restaurant de l'Estació d'Autobusos. El pesat de torn feia servir aquella frase «T'importa que segui amb tu?». I llavors els macarrons no eren a la bolonyesa, sinó a la brasa.
Fa poc, a la cantina de la URV, vaig veure un company en actiu. Jo estava fent cua a la barra i, tres segons després, em vaig girar i al seu seient encara s'hi podia veure el fum. En veure'm, havia marxat com si jo tingués la lepra, l'ómicron o fos un Brimo. M'he adonat que quan algú a Tarragona em detecta, no és que canviï de vorera, és que construeix una muralla romana. I jo, quan passo per davant del Diari Més, entro pausadament, saludo al router, fullejo un exemplar antic i miro a qui li puc donar la brasa. Sí, amics, ara el pesat soc jo. Una pregunta: això del garrot vil deu fer mal, no?