S'acaba l'any i he quedat per dinar amb el meu company Mario, amb el fotògraf Àngel Catena i l'escriptor Ferran Gerhard. Tinc un interès no periodístic en saber com és el món on estan ara. Sempre penso en com serà el cel que mirava l'Àngel des de la seva casa de Cervelló, com si busqués els seus homònims observant per aquell telescopi. En el fons era un més dels seus estimats «objectius», que l'acompanyava a les nits amb Pat Metheny.
Al meu company Mario li preguntaria si el cel és com aquella Extremadura que ell lloava. Una nit vam caminar per Vidal i Barraquer sense cotxes i, tot i que era mitjanit, tampoc hi havia carrosses. Parlàvem del futur. Jo vaig dir que probablement, per com em cuido i per ser més gran, deixaria aquest espectacle de llums fosques abans que ell. Però no, no ha estat així. Mario, l'artista del Mario, ara segurament estarà llegint alguna novel·la al cel i, de tant en tant, fullejarà revistes de cotxes. No els necessita perquè pot estar on vulgui, fins i tot llegint això. Per si de cas: Mario, et trobem a faltar, xato.
Ferran, ai Ferran!, jo crec que tu no ets un home que estaria feliç al cel. Tu seràs més feliç al costat dels grans genis pecadors. Al cel no hi ha grafitis, ni nit, ni cervesa, ni lavabos. Et vaig trobar ahir, caminant amb aquell abric llarg, el barret, i aquella llibreta inseparable. T'he cridat: «Ferraaan!». M'has mirat en silenci, sense deixar de caminar per Rovira i Virgili. «Ferraaan!». Ha baixat fins al Boada i ha travessat la porta tancada, però abans s'ha girat i m'ha clicat un ull i ha desaparegut en un núvol de Marlboro. Aquest últim article del 2021 el vull dedicar als amics que no hi són, però que si els recordem no marxaran mai. I jo, tossut, m'esforçaré perquè tornin aquí per fer una canya amb el meu record. A ells.