Tribuna
El temps perdut
Acabem l'any amb una sensació que se'ns han endut el nostre temps. No cal ser gaire proustià per entendre que no el recuperarem. Ja hem avançat una bona part del segle XXI de la nostra era, si fem servir aquesta referència per a mesurar el temps. Ho fem amb l'observació de l'activitat còsmica del cicle del planeta al voltant del sol, anys, i els tombs que fa el planeta per ell mateix, dies, encarant o no el sol.
Qui dies passa, qui viu el dia i dorm la nit, anys empeny. Els empeny cap enrere, els anem deixant al passat, a la història.
Empènyer enrere aquest any que acabem de passar sembla com si hagués costat més. A més, ha deixat buits, forats que hem perdut. Alguns pensen que tot va massa ràpid. Els esdeveniments es succeeixen amb una velocitat sovint vertiginosa, però, alhora també sembla que res canvia.
L'esdeveniment pesat, feixuc, de l'epidèmia, una mena de malson angoixant, va ajuntant episodis i onades repetides, constants, que no deixen a penes espai per recuperar l'alè abans d'enfrontar el següent. Tot plegat va adquirint categoria d'època. Ja parlem de què fem, que es fa en època de pandèmia, modificant comportaments, capteniments i cultures. L'època també esdevé un límit, una fita cronològica: parlem de tal o qual cosa «d'abans de la covid» com els nostres avis i pares parlaven «d'abans de la guerra».
Alguns supervivents volen reconèixer la pandèmia com un parèntesi en les seves vides. Un temps concret, limitat i, per indesitjable, oblidat. No serà això. És una tragèdia, un drama amb víctimes i herois, del que, dissortadament, encara no hem vist el final. Un drama planetari que, per la seva naturalesa, rau en el fenomen que nomenem globalització.
El terme globus té una rel anglosaxona quan es refereix al planeta Terra. Els globus aquí estan buits, però això és un signe dels temps. Per definició, una pandèmia és mundial i, ailàs!, la pandèmia parla anglès, tot i que les onades tenen lletres gregues per distingir-se a mesura que van apareixent. I, pel que hem vist, la pandèmia, o més aviat el virus que la causa, viatja en avió. Això fa que viatgi ràpidament, que no perdi el temps transmetent-se d'un lloc a un altre, d'un hemisferi a l'altre.
Ha estat en la gestió de la pandèmia que hem perdut el temps, a penes compensat per la rapidesa en dissenyar i produir un vaccí eficaç. Sorprèn com veus demanen esperar en la presa de decisions. Per exemple, els que han volgut esperar a immunitzar certs grups etaris, concretament els nens. Esperar, a què? A què s'infectin i emmalalteixin? Això sí que són pèrdues de temps.
El temps perdut no es pot recuperar. Com tampoc poden recuperar ni el temps ni la vida les víctimes que l'han perdut a la pandèmia. Ja son passat. Els hem empès, una mica cada dia.