Ha començat l'any. Són les 9 del matí del dia 1 de gener i sec aquí davant la pantalla, despentinat, enfront d'un document de Word que porta el títol Manament 3 de gener i amb una Arial 12 que encara no s'ha vestit d'interlineat avui. I ara de què escric? Sovint em diuen que tiro massa de política. Així que, si vull que m'acceptin a un partit per fer d'alcalde, potser descobreixen els meus sentiments reals i no els quadren. També crec que, si ho faig massa pallasso, quan vagi al banc a demanar un préstec o si vull ser interventor d'un ajuntament, miraran l'hemeroteca i em trauran punts. Si ho faig romanticó, com els últims, us faré plorar i pensareu que soc la Corín Tellado. Vaig pensar l'altre dia que després de quatre anys d'escriure un article diari arribaria el dia en què no sabria de què parlar. Ha arribat. Res, que no em surt. Sabeu què? Faré zàping a la tele amb els ulls tancats i sobre el que facin en aquell moment parlaré.
Vinga! A veure... fan anuncis a TV3... a La6... a La1. Està clar, parlaré de la publicitat. A veure, si una campanya de publicitat a la televisió nacional costa més que la seu del PP a Gènova, em faig unes quantes preguntes. La principal és: quantes bosses ha de vendre Pipas Facundo perquè li surti a compte? Però després tinc altres dubtes: per exemple, tanta gent hi ha que tingui humitats i esquerdes a les parets del xalet com perquè valgui la pena pagar publicitat. I ja, una pregunta més del CIS: tanta gent té xalet? La candidiasi és tan habitual? Els fongs a les ungles dels peus mereix pagar una campanya? El que era molt bo era un que sortien com unes vies que es bifurcaven i una veu deia alguna cosa així com que vas néixer amb la capacitat de decidir. Aquell va ser molt car. Ui! Caríssim!