He llegit les mesures de seguretat de les cavalcades dels Reis Mags previstes per l'any Òmicron. Em perdonareu, però tot i la gravetat de la situació, no he pogut deixar d'imaginar-me una escena, i no puc parar de riure. Llegeixo a una notícia: «Els que portin un instrument de vent s'hauran de posar mascareta mentre no toquin». He recordat aquella escena del Woody Allen a la pel·lícula «Agafa els diners i corre» en què va amb un violoncel i una cadira intentant seure per tocar, però la comitiva va avançant i no pot. Com? No, no, el protagonista no és del PP. O sigui, el senyor que toca el saxofon a la rua, ha de portar mascareta i, quan li «toca tocar», se la treu (la mascareta), «pu, pu, pi...» i es torna a posar el morral mentre continua caminant. Sort tindrem si no es fot un clatellot i es trenca el saxofon, i l'instrument.
La segona part de l'article està dedicada al concepte «cita prèvia». Tranquils que no he deixat de parlar dels reis d'Orient per criticar l'Administració estatal, autonòmica, local i de loteries. Prenia sopa quan he estucat la paret en sentir que en alguns llocs els nens hauran de demanar cita prèvia per poder donar la carta al rei mag. Osti tu, que ho hagis de fer per demanar un certificat d'antecedents penals, ho entenc, però un nen que vol un Scalextric... Com? Que això ja és antic? Doncs, un petit que vulgui un mòbil plegable amb 5G hagi d'omplir una instància en paper oficial i posar-li dues pòlisses de 25 pessetes. En aquest cas, el silenci administratiu com s'hauria d'interpretar? Si us pregunteu per què suposo que hi hauria silenci, doncs perquè a veure qui és el guapo que parla amb una mascareta d'aquelles FP2 i se l'entén. Tot i que ara en temes d'administració i política, encara que no duguin mascareta no entens res.