Reconec que tot i escriure articles d'opinió com si fos un gran periodista, la veritat és que no tinc ni idea de res, com un tertulià de La Sexta. He de reconèixer que no sé què és un fatxa. Últimament, ho sento molt amunt i avall «aquest paio és un fatxa!», i jo miro i no veig res. Em va passar també quan fa molts anys van fer per televisió un cicle de cinema negre i jo sempre esperava que sortís un senyor de color. Ara no sé si ho faig bé o si algú s'ofendrà, com que és moda.
Home, a veure, el que jo considero que era un fatxa era Benito Mussolini, Pinochet i aquests paios que creuen que manen en proporció directa a les medalles que tenen penjades al pit de l'uniforme.
O sigui, que jo creia que tot això del feixisme ja havia mort fa molts anys. A Espanya, més o menys, quan va arribar la tele en color. Però fa dies vaig veure com un president d'un país europeu va ordenar als militars que tiressin a matar als manifestants. Així, amb un parell d'ous de granja ecològica, dels que li agraden al ministre Garzón. I aquí tothom calladet, no fos cas que s'enfadés Rússia. Ei, que si no entenc de feixisme, imagineu el que entenc de «La Gulag del Norte», com sabeu, jo soc de Jerez de la Frontera, i l'Eugenio es va inspirar en mi per fer aquell acudir de l'«ensaladilla rusa».
Però quan ja començava a pair que un president d'un país, en teoria modern, ordeni executar manifestants, he vist un vídeo de Roma on milers de bons pares de família aixequen el braç i fan cants feixistes al mig del carrer, igualet igualet que quan els seus avis estaven davant del fill de... Alessandro Mussolini. Llavors m'he adonat que alguna cosa no funciona. Ei, que, tot i no entendre res, abans que ens afusellin, potser hauríem d'anar a l'acadèmia «OpenUrn» a aprendre a votar.