El meu avi va baixar de les golfes i em va mostrar una mena de carmanyola d'alumini amb més cops pegats que l'Enric Millo. Em va dir: «Es una làmpada de carburo que s'utilitzava a la postguerra». Jo li vaig dir que eren més boniques aquelles revistes estrangeres de dones sense roba que amagava també allà dalt. Em va fotre una cleca. L'anècdota ve al cas perquè estem convivint diferents generacions i les denominacions dels objectes, paraules o professions no sempre les entenen els uns o els altres. Per exemple: delco, traginer, Optalidón o camàlic. Se m'ha acudit que podria escriure aquest article amb paraules que un jove no reconeixeria. Vaja, un conte curt, com això de la taula de negociació.
Vaig començar a treballar de meritori a una oficina on destacava un telèfon de baquelita amb un dial atrotinat, una tauleta al costat amb tampons amb escumetes negres i vermelles, i un lloc on deixàvem els paquets que duia l'ordinari cada dia. Als calaixos tot estava col·locat per ordre alfabètic, així que el paper carbó estava sota de les cintes de les màquines d'escriure. De tant en tant saltaven els ploms, no, no em refereixo als que entrenen al club de Reus, sinó a una mena de fusible gros que petava quan la potència contractada era menor que el consum. Vaja, el que passa amb els camells i també amb alguns alcaldes. Jo crec que les arques municipals guanyarien molt si en comptes de contractar electre, tinguessin una dinamo que el secretari carregaria pedalant durant el plenari. Jo anava a treballar amb un Velo Solex que sovint feia la perla, m'havia d'acotxar a terra, tornava a casa fet un drap i necessitava zotal per desinfectar-me.Però l'avi recorda una frase que serveix per a totes les èpoques: «Hem obert una investigació».