Maig del 1976. A una oficina del barri Fortuny de Reus mirava curiós la meva primera nòmina. Mandrós de mena, en els primers dies de treballar ja vaig començar a pensar que allò no s'havia inventat per a mi. Coneixeu aquella frase del gran Rubianes sobre la feina? Doncs, això! Llavors no havies de girar un bombo de bingo per saber quan et jubilaries: era als 65 i punt. Això ha anat pujant com l'escuma, i ara la fórmula de l'èxit per deixar de treballar és com la de la Coca-cola.
Sempre he envejat aquests empleats de Telefònica i d'altres grans empreses que agafaven la jubilació l'endemà de la Primera Comunió. Però, l'altre dia, estava prenent sopa i quasi m'ennuego quan pel Telenotícies van dir que hi havia gent al Parlament que cobraven per no treballar. Vaig dir «Quina novetat!» pensant que es referia als representants del poble. Però no, vaig plorar d'emoció: s'havien creat places exclusives per a mi. De les que a mi m'agraden, sense despertador ni esbroncades del cap. A més, ja conec el barri perquè he tingut dues feines al costat. No, no, no cuidava dels animals del Zoo, és que El Terrat va estar un temps a l'Estació del Nord i vaig estar una empresa propera a la Ciutadella que, allò sí, allò sí que era un bon zoològic. Fa poc que m'han dit que me'n vagi a passeig a un mitjà relacionat amb el nostre Ajuntament. Es veu que quan els periodistes naixem ens posen al cul un tampó que diu «aquest no cobrarà» i llavors et llencen a tertúlies i trucades. Les meves facturetes de merda van incomodar a qui manega els diners de l'Ajuntament. Cinc-cents sestercis, un escàndol! Però a l'Administració general del mini estat no li molestava pagar persones que són la versió catalana de Mick Jagger. Però en comptes dels Stones, canten al grup dels Golden «Earning».