Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Crec que tots tenim assumit que la nova realitat social es troba pendent, permanentment, del fenomen mèdic que representa la covid, el tema que en si mateix podria completar qualsevol guia cinematogràfica dels anys 80, és avui un fet en el qual, malauradament, tots som actors, amb el que això suposa de dependència, a tots els nivells, d'un marc general diferent del que teníem només fa uns mesos.

És també inapel·lable que el nou fenomen ens condiciona en el nostre model de supervivència i, així, podem veure, diàriament, com els plans per fer coses es troben hipotecats en funció d'un «soci aliè» que esperem no hagi vingut per quedar-se.

Si aprofundim en el tema, podrem comprovar, a més, les variables que suposa el nou panorama, a nivells que podríem considerar allunyats en el nostre dia a dia, així ja veurem com tot això ens posiciona a efectes de decisions dels poders públics, en punts com la despesa pública i les retallades que s'hauran de fer a altres partides, per fer front a una exigència sanitària, cada cop «més desbocada», o com es farà front a la situació educacional als diferents estaments, amb un cost també «imprevist» o, fins i tot, la mateixa aplicació cap a inversions necessàries que ara es poden veure paralitzades en funció de prioritats com les referides.

Però també en el mateix viure socioeconòmic, el nou marc condicionarà altres alternatives, així la caiguda d'ingressos en indústries emblemàtiques pel país com el turisme, fa que la cosa comporti dosis de negativitat amb complicacions evidents per la seva recuperació, malgrat que el que veig més greu és la «paralització tàcita» de la mateixa economia, front un marc de «baixes laborals», que no es poden assumir objectivament, però que incideixen en una viabilitat, ja de per si molt precària.

Tornant al títol de la meva reflexió, «la societat covid», crec que és una evidència que la malaltia ens condiciona al màxim, i el que es fa difícil és dissenyar estratègies possibles de futur per recuperar situacions que ara, inclús, podem veure allunyades. A més, tampoc deixem de costat la nostra llibertat personal que, si més no, queda condicionada, a vegades, sense adonar-nos, en funció d'unes necessitats globals que cada cop ens hipotequen més.

Sembla evident, per tant, que serà necessari, més aviat que tard, acostumar-nos al problema, una altra cosa és que també serà urgent dissenyar fórmules que permetin retornar a situacions de control, amb el que això comportarà de fer canviar a tots els nivells.

Segurament el problema en si mateix, pot continuar per molt temps, però això no hauria de ser excusa per esbrinar decisions de futur, per no convertir-nos en “esclaus” d'una situació que per negativa que sigui, segur que té sortides en positiu, per tornar a convertir-nos en una comunitat amb idees i, sobretot, amb il·lusions de viure malgrat el moment.

tracking