Ens tractes com a criatures!

Mixeta i les seves companyes estan molt indignades. Només els hi faltava l'afer dels sous per no fer res del Parlament de Catalunya. Això, més les ambigües explicacions de la senyora Laura Borràs i les inexplicables explicacions del senyor Ernest Benach, ha fet vessar el vas de la seva paciència. Les tres estan d'acord en el fet que, tot plegat, significa una cullerada més per alimentar els populismes.

Mixeta em comentava que la democràcia, arreu del món, està sent amenaçada pels populismes, que es veuen validats pel sufragi universal i sovint acaben en autoritarisme. A les darreres conteses electorals, com ara la que va revalidar la presidència de la Comunitat de Madrid a la senyora Díaz Ayuso (doña Isabel), hem assistit a un avorrit encreuament de desqualificacions, on els arguments brillaven per la seva absència. Se'ns brindaven eslògans força infantils que guanyaven adeptes amb molta facilitat, sobretot per via negativa. Es tractava d'anul·lar qui pensés diferent, més que intentar convèncer-lo amb bons raonaments. Aquest clima politicosocial de bons i dolents no es proposa cercar consensos i trobar conjuntament solucions per als problemes reals de la vida quotidiana.

Mixeta està llegint Hannah Arendt i em recordava que la gran escriptora ens va prevenir sobre què implica un procés de banalització sistemàtica. En què consisteix això? Només cal anar considerant com a coses normals el que no hauria de ser assumit com una cosa habitual, innòcua i inofensiva. El procés és gradual i sol passar inadvertit. Empobrir el discurs polític i infantilitzar els seus destinataris té greus precedents històrics. Només cal pensar què va passar a Itàlia els anys vint o a Alemanya els trenta del segle passat.

Enmig de les penúries que ha imposat la pandèmia i els seus múltiples aspectes sanitaris, assistencials, econòmics, laborals o psicològics, la gent demana solucions immediates i accepta molt gustosament una mena de pensament màgic. Com adverteix Kant, un dels autors preferits de Mixeta, «fa la impressió que la gent vulgui trobar una mena de bruixot familiaritzat amb les coses sobrenaturals que arregli les coses per art de màgia. Si algú és prou agosarat per fer-se passar per autor de miracles, aquest conquistarà el poble i li farà abandonar amb menyspreu el bàndol de la raó, la qual s'ha d'oposar públicament a aquests taumaturgs per desmentir aquesta força màgica que el públic els atribueix d'una manera gairebé supersticiosa». Però els mètodes que serveixen per aconseguir certes fites no són irrellevants.

Potser hauríem d'estar més atents a un clima cultural que no s'adona de la importància del mètode i només veu l'objectiu assolit, al marge de l'itinerari recorregut. Recórrer a la crispació aparentant fer just el contrari, desqualificar l'adversari retraient-li fer això mateix i banalitzar la política pot triomfar. La Història ens ho testimonia moltes vegades. Tanmateix, aquest triomf no sol afavorir marcs de convivència estables. L'intercanvi d'arguments entre els qui pensen diferent i la deliberació sobre com resoldre els problemes són inseparables del sistema democràtic. La propaganda pot subjugar i imposar-se sobre arguments sòlids, menys impactants a escala emocional.

I tot això es pot aplicar a l'àmbit internacional. El públic, en general, només rep les notícies d'una sèrie d'agències de premsa conxorxades a donar només una visió de la realitat, que és la que interessa als Estats Units. No en sabem res de la visió de Rússia o de la Xina. D'aquesta manera, ens aïllen i repetint notes apocalíptiques, acaben fent-nos agafar por i, aleshores, acceptem qualsevol cosa i seguim al flautista d'Hamelin de torn com les rates del conte. El genial humorista Perich va encunyar aquesta frase plena d'intel·ligència, quan encara existia la Unió Soviètica: «El mundo libre es aquella parte del mundo dominada por los americanos». Mixeta em feia aquesta reflexió sobre la crisi d'Ucraïna: «I si fos Occident qui vol envair Rússia? No sería la primera vegada (Orde Teutònic, Carles XII, Napoleó, Hitler...). Penseu que aquest país té unes immenses reserves de gas i de petroli, com la Xina les té de terres rares. Reflexioneu, humans!».

Tal com assenyalava també Kant, «peresa i covardia són les causes gràcies a les quals tants se senten a gust sent menors d'edat durant tota la seva vida», i per això els ha resultat (i resulta) tan fàcil a certs líders erigir-se en els seus tutors. És tan còmode ser menor! No cal pensar, si altres assumeixen per mi una tasca tan enutjosa. Reglaments i fórmules, eslògans i llocs comuns constitueixen els grillons d'una minoria d'edat permanent i culpable. Ara bé, no us sentireu pas culpables, ans al contrari, si us deixeu adoptar per algun mixo/a dels molts que esperen la vostra acollida a Vallsgat. No oblideu l'adreça electrònica: adopcionvg@gmail.com