Els independentistes pensem d'una manera i els no independentistes de la manera contrària. A l'Alejandro no li agrada una Catalunya fora d'Espanya i a la Laura Borràs, sí. Lícit per tots dos costats. Però una cosa és la ideologia i l'altra la professió. Sento criticar l'exministre Juan Alberto Belloch, qui sempre m'havia semblat un home tan equilibrat com Anguita. He llegit la seva opinió, la d'un magistrat, que fa que pensi que el millor que fa és jubilar-se. Jo era i soc un «cuñao, però estudio Dret, també és veritat que amb pitjors notes que Antoni Rovira i Virgili, que va trigar 15 anys a llicenciar-se. Diu el senyor Belloch que la sentència del Procés és molt adequada. Vaig pagar l'AVE i un hotel a Villaverde per estar a aquella vista suprema amb una llibreteta on apuntava les transgressions dels codis. N'hi havia més de vint. Va arribar un moment que vaig apuntar «Puro teatro». Tu pots tenir un pòster de Companys a casa o no, però no pots deixar de ser un magistrat que, de sobte, ha oblidat allò del jutge predeterminat, no veure com s'impedeix el dret a una instància superior, que no s'acceptin proves que destapin falsos testimonis... que van quedar en un sospir a la sala. No hi ha millor garantia que un judici sigui públic, cert, però també seria una bona garantia que, si ho fan malament, no es treguin de les punyetes la coneguda impunitat emèrita. M'agradaria que el senyor Belloch opinés de la sentència que va condemnar a la seva esposa a 18 mesos de presó. Segurament aquella no la signaria. Diu que Catalunya necessita més derrotes. Quines derrotes? Les que està destapant la justícia europea i que a un servidor li fan avergonyir d'aquest país de pianistes? He aconseguit acabar l'article sense parlar d'ETA, no és tan difícil.