Després de veure l'última peli del James Bond, vaig quedar com si m'hagués menjat una pizza de marihuana florida. També estic tan fart del tema del català a Netflix -autèntic motiu per a la independència- que vaig dir que s'havia acabat el cine, ja faria punt de creu o em pintaria les ungles dels peus. Però em van recomanar un documental «llargmetretjat» (acabo de crear una paraula, ja ho sé), era una mena de Cinco horas con Mario, que es titula La Silla de Fernando. Fernando Fernán Gómez explica la seva vida davant la càmera en un pla on podem observar tots els punts negres del nas. Aparentment, seria una producció que avorriria Kiarostami, un director iranià capaç d'estar deu hores mostrant una poma a la pantalla. Però, amics, vaig descobrir autèntiques joies de la filosofia quotidiana que David Trueba em permetrà que utilitzi en un plagi estatutari, perquè en retallaré alguna coseta.
M'he identificat amb una idea: la gent que diu que ets una persona interessant, un crack, un geni... tant, que quan arribes a casa t'has de treure tota aquella baba amb Zotal i pedra tosca. Aquesta mateixa gent que diu que ets intel·ligent, quan converses amb ells, et porten la contrària en tot. Llavors, en què quedem? Si són més rucs, per què et contradiuen? Després tenim qui diu que tu ets un gran tertulià, que parles molt bé, i quan estàs en una reunió només parlen ells i no tenen el més mínim interès a sentir-te. Explico també una experiència amb la qual m'identifico: diu que quan es va acabar la Guerra, com que Madrid havia estat assetjada pels colpistes, va caminar com el Forrest Gump fins on va poder. Em va recordar quan es va acabar el confinament per la Covid. En els temes d'alcohol i sortides de nit de festa no he trobat cap similitud amb la meva vida. És estrany!