Diari Més

Creat:

Actualitzat:

M'he despertat a una platja. Al costat, la meva motxilla, que ara semblava la de l'Aragonès quan va creuar els Monegres per parlar amb Lambán. Dins, tot mullat, l'únic que he pogut salvar és un manual de Drets Reals, una cosa que només entenen els advocats i l'Urdangarín. Recordo que anava en un creuer, el Queen Maria Leticia, quan vaig perdre el coneixement.

No, no va ser per la tempesta, estava prenent un gintònic fortet. He caminat entre muntanyes i camins fins que he vist, de lluny, a una sabana, una haima feta amb llençols, o sigui, amb una gran sábana. (Perdoneu l'acudit dolent) A la porta hi havia camells. Un d'ells semblava el protagonista de Los Soprano, crec que era l'Elena, però amb barba, i només duia una pamela amb un gran llaç groc. M'ha preguntat pel passaport covid. He contestat amb mala llet: «Aquí el porto!». No cal dir on assenyalava. Dins hi havia més fum que en un sopar amb Sabina i Garci. Eren una bona colla de polítics fumant porros «hem après a gaudir del fum del Reglament del Parlament, no és com la marihuana, però si tanques una mica els ulls...».

He reconegut la Laura Borràs, impecable, al costat d'altres que anaven per terra més afectats pel fum, i cridaven «què no hi ha ous? Plantem cara!». En aquell moment ha entrat el grassonet de la porta i ha cridat: «Amagueu-vos, que venen!» En dos segons he rememorat una escena de La Vida de Brian. Alguns s'han amagat sota grans fulles de palmera, d'altres, darrere una muntanya de cocos i, fins i tot, hi ha qui s'ha posat a quatre potes i ha bordat. El goril·la de la porta m'ho ha aclarit: «De tant en tant, venen els del poblat del costat amb ordres d'inhabilitació fetes amb aquell líquid pudent i blanc de coco, crec que li diuen mala llet»

tracking