Vinc de demanar a un camp de tir que em deixin unes bales, les he ficat a la butxaca i he marxat en moto. Què, esteu patint? Tranquils que són usades i no faré una rebel·lió amb violència, ja no tinc edat, soc més d'insultar la tele mirant el Telediario. Els independentistes estem més vigilats que la veïna bona del tercer primera, i aquest «bona» no vol dir que sigui generosa i et deixi una tassa d'arròs. Sí, sí, ja vaig al relat: L'any 2003 va sonar un telèfon a una redacció de revistes de Barcelona que estava a un edifici molt alt que corona la paraula Godó, i un company va cridar: «Moi, és per a tu». Era un home blanc caucàsic atlètic que tenia una editorial que molt amablement havia decidit que entressin uns quants calerons a la meva Caixa. Com que el llibre es va titular «El CSI Español» així, de cop, em vaig convertir en especialista en policia. Al cap de poc temps ja anava a la COPE i em trucava la Isabel Gemio. Veieu com n'és de fàcil arribar a ser tertulià? Després vaig estudiar un màster a la Juan Carlos I, i ja està. Tot rodonet.
Ara vaig de tele en tele amb cosetes a la motxilla, com pols blanca per revelar empremtes dactilars, bales, una gravadoreta, una lupa i una pedra que vaig agafar a Ulldecona durant una excursió de juristes demòcrates. Mai penso que una motxilla amb bales, pols blanca, que podria ser confosa amb precursors, i pedres, podria portar-me algun mal de cap. Avui vaig per Barcelona carregat amb «l'arsenal» perquè vull explicar per una tele com funciona la identificació balística de la Policia Científica. Anava en metro per moure'm per la ciutat més ràpid que Paco Martínez Soria, quan m'han trucat per dir que soc finalista d'un premi literari. Oh que bé! On feu l'entrega de premis? Com? No fotem! A la Via Laietana?