Sempre he pensat que a les cases reials treballen menys que el Toni Cantó. Podria posar exemples que farien mal, però com que són inviolables, m'he de contenir. Brussel·les deu ser car. Per a mi, l'Albert de Mònaco és l'exemple de com viure com un príncep a un país on amb deu mil euros no tens per comprar els globus de la festa d'aniversari del teu net. Pensava que el fill de la Kelly era l'únic exemple de com es pot viure sense treballar, però no. He fet un gran descobriment: si et dius Albert ja tens moltes possibilitats de guanyar-te la vida amb la suor dels altres. Per què ho dic això? Doncs perquè he recordat aquell paio d'ACS, l'Alberto Cortina. Què? No, amb ACS no vull dir que al cel sigui, està ben viu. Però dimarts passat vaig llegir una altra conducta exemplar, com és la de guanyar diners sense fotre brot: l'Albert Rivera, que s'embutxacà una pasta a un important despatx d'advocats. Es veu que això d'anar en pilotes per la vida només era per sortir a un cartell electoral. Ara ja té roba (això de posar accents als monosíl·labs no ho controlo gaire). Dimarts vaig llegir que Míster Malú havia deixat el bufet on treballava perquè no treballava. Ja, ja sé que us ha petat el cervell. Es veu que l'ex «naranjito» va ser fitxat com a president executiu, però que -segons diuen els que porten el despatx- es dedicava més a omplir la bufeta que la caixa del bufet. És a dir, que feia més de president, al més pur estil Sánchez/Rajoy, que d'executiu. Aquesta gent només són executius quan han de fotre fora diputats com el Rodríguez, aquell canari d'Unidas Podemos. Calla! Que ara que hi penso, també es diu Alberto! Tenia apuntat pel final un altre, l'Alberto Garzón, però no m'hi cap, hauré de demanar més espai, potser un «macroarticle».