No soc precisament un europeu educat a Eton que sap pelar una taronja fent aquell moviment circense de punxar-la amb una forquilla. No soc algú que té un màster, sap francès o utilitza la paraula bestreta. Una vegada ja sabeu que soc pobre, anem al tema principal: vosaltres us heu adonat del soroll que hi ha allà on vagis? I ho dic jo, que estic mig sord.
Tu vas al cine i com que ara fan una sala per a cada parella, dius «Que bé! No hi ha ningú!». Quan has pronunciat la síl·laba «gú», apareix la família Ulisses carregada amb contenidors de crispetes i seuen al teu costat. Llavors, quan a la peli el protagonista fa una pausa dramàtica abans de dir-li a l'amant que l'estima, sembla que ho faci a una planta de reciclatge. Quan ja celebres que s'ha acabat un carregament de crispetes tan gran que fins i tot el Xavier Fähndrich fa una nota de premsa del Port, comença el transvasament de l'Ebre. El nen petit, que està a terra inconscient perquè ha xarrupat la canyeta de la Coca-cola fins a l'asfíxia, s'incorpora i li demana al pare si a ell n'hi queda. El pare no ha pensat a parar el mòbil i la nena mitjana li diu «Papaaa!». Cabrejat, marxes a un altre seient en el moment en què un senyor que té la bufeta com els dipòsits de la Dow, fa aixecar tothom per anar al lavabo. Marxes del cine i vas a sopar a un d'aquells 100 Montaditos, que no són diputats, i et trobes una família que tot i que estan a mig metre l'un de l'altre utilitzen el mateix volum que si estiguessin un a Les Borges i l'altre a Tortosa. Passes per un col·legi, una piscina o vas a la platja i els nens, pobres innocents, si no criden, no gaudeixen. Per fi, s'acaba el cap de setmana i dilluns tornes a la feina. Demanes una credencial per entrar al Parlament i s'aixeca el Carrizosa. Què hi farem!