L'altre dia em van comentar que a Tarragona hi ha més gossos que nens, més del doble. Jo no tinc fills (que se m'hagi informat) i havia pensat tenir un gosset, però ho vaig descartar perquè visc a un edifici sense ascensor. No és perquè el pobre animal hagi de pujar a pota, sinó perquè no seria un pis sense ascensor, seria un ascensor amb pis. I aquí un servidor de vostès no es trauria la bata de seda cada vegada que la bufeta de l'Scooby Doo estigués com la bossa de les pensions. Sí, ja ho sé, sempre diuen que està buida, però jo crec que deu estar ben plena, especialment dels qui hem cotitzat molt abans que la vida laboral es convertís en mort laboral.
Us dic una cosa: em fa mandra ser pare. No us enfadeu els que teniu la cartilla aquella de família nombrosa, però no li trobo cap avantatge, excepte que el teu fill arribi a ser un futbolista a qui li obren les portes de les sucursals bancàries mentre fan fora a punta de peu a tots els jubilats. Aquesta és la seqüència mental que tinc sobre la descendència: la cosa comença anant amb el cotxe a tota pastilla fins al Joan XXIII amb la teva dona dient que li fa mal. Després, mesos sense dormir amb un moiselito que plora més que el pare quan ha de facturar. Al cole, que si en català el vint-i-cinc per cent, que si el nen s'ha barallat... A continuació ve l'època daurada, la il·lustració, aquells meravellosos anys en què l'adolescent es torna protagonista del Club de la Lluita. Llavors et comencen a demanar una moto, un iPhone i diners per a la Flash Back, perquè, clar, el nen s'ha d'aparellar com Déu mana amb una noieta a qui el seu pare l'ha d'anar a buscar a les quatre de la matinada amb unes ulleres fetes de lleganyes. Afortunadament, quan ets gran, et cuiden. Què! De què rieu?