Han picat a la porta de casa. Un paio que diu que ve d'Amèrica assegura que el meu pis era del seu germà quan ell va marxar a Salt Lake City, el 1965. Li he dit que el psicòleg està dos pisos més a baix i diu que no, que podria dir-me fins i tot els punts del sostre del menjador on surten taques d'humitat i que des de la meva finestra es veu la casa del Pep, un veí ric que tinc. He anat corrents al Registre de la Propietat i, cony!, està a nom d'un tal Caralampio López. El del registre m'ha dit amb veu baixeta que creia que aquell home era un missioner que van enviar a Bidenland i que anava immatriculant a dojo... i no precisament vehicles a motor.
Llavors li he ensenyat les escriptures al visitant, i el molt fill de Utah les ha estripat davant meu. Fins aquí havíem arribat! Li he llençat al cap un quilo de manual de Dret Civil. Quan la sang ja arribava al riu, concretament al Francolí, ha pujat el veí, que és Mosso i ha dit que o deixàvem d'esbatussar-nos o treia la Taser. És el nom de la seva gossa, que està ensinistrada per mossegar quan piquen a la porta els d'Endesa. Llavors ha dit: «Mireu, com que tots dos teniu raó, el millor serà que us reuniu a la terrassa del bar Denver cada dilluns i negocieu».
Ha marxat el policia i, com amo del pis, li he donat la mà a l'amo del pis. La primera reunió ha estat fluixeta, només hem acordat el traspàs de la bústia. El segon dia hem segut davant una cervesa i li he dit que el més just és que el pis fos meu. Ell ha contestat que no, que el pis és seu. Llavors ha marxat dient: «No tornaré a seure amb tu fins que tinguem alguna cosa que negociar». M'he assabentat on vivia i he fet una calçotada a la porta de casa seva. Quan l'han rescatat els bombers mig asfixiat, he cridat: «Què? T'agrada més aquesta negociació, americà?