Quan ha esclatat la guerra a Ucraïna m'he posat les mans al cap. No tan sols per l'horror que ve, sinó perquè, com a responsable d'un petit mitjà digital, necessitaré més ulls que l'Alain Afflelou per saber quines imatges són veritat i quines mentida.
El 2001 treballava a una productora de televisió de Barcelona propietat d'un reusenc. Allà vaig començar a fer guió basant-me en imatges divertides que es podien trobar per les cadenes televisives. Jo seguia quatre televisors alhora... Així que els meus ulls anaven d'Operación Triunfo, a la Campos, la desfilada del Dia de la Hispanidad o Gran Hermano. Per exemple, si a un informatiu veia que el Juan Carlos se l'havia fotut, apuntava a una llibreteta el minut. Sí, sí, ja ho sé, l'emèrit va caure el 2012, l'expressió se «l'havia fotut» feia referència més a la caidita de Roma del Chiquito. Per resumir, era com es fa ara l'APM, aquells programes de vídeos on surten uns segons personatges que fan animalades. Efectivament, el debat de la nació al Congrés. Doncs vaig dir que mai més faria aquella feina de mirar diverses pantalletes al mateix temps.
Torneu al present. Davant meu, a l'oficina, tinc quatre monitors on vaig seguint els informatius importants de tot el món: Euronews, CNN, i 13TV, per no perdre'm cap esdeveniment de la guerra. A banda d'això, segueixo quatre mil comptes de Twitter que van donant fotos i vídeos. I tot aquest rotllo que he explicat era per arribar aquí. M'he posat les mans al cap perquè no sé si les imatges que veig són d'ara, de 2014 o d'altres conflictes bèl·lics. Tinc clar que de la Guerra Civil nostra no, perquè serien en blanc i rojo. Doncs, això, que abans de publicar una notícia has d'estudiar més que el Casado. No, no parlo del màster, sinó com sortir dignament del PP.