La sobreactuació política

Realment cada cop ens acostumem més als grans discursos de la classe dirigent que, malgrat la seva grandiloqüència, són buits d'eficàcia real i pràctica, és a dir, som «oients» d'uns missatges molt ben treballats, però sense cap garantia de compliment i massa vegades contradits per actuacions oposades al que es diu, sense cap penediment, i «deixant que el temps» tot ho «difumini», i les coses es consolidin encara que l'allunyament de la necessitat pràctica sigui un fet inqüestionable.

El model de sobreactuació de la majoria de líders socials, més preocupats per l'estètica del moment, que del que es parla o es manifesta, amb una pompa que ben aviat deixa pas a una evidència quotidiana molt complicada per la majoria de la ciutadania. Molts són els exemples del que esmento, que entenc que tots coneixem per la seva repetició mediàtica, fins i tot qüestions tan negatives com la interpretació de les dades econòmiques, que segons qui faci la lectura, el resultat és totalment invers a l'altre, constituint, per si mateixes, situacions repetides que, malauradament, la comunitat assumeix sense cap rubor ciutadà.

Molt s'ha parlat que el que es compromet en campanya electoral poc té a veure després en la tasca de govern, però crec que actualment hem superat els límits admissibles, fruit d'una manipulació permanent de qualsevol gestió objectiva de debat mediàtic.

També els posicionaments ideològics van variant, així, no és el mateix el que es parla quan s'està a l'oposició que quan es tenen opcions de poder, amb exemples d'escàndols que comporten oblits evidents cap a fets que només fa uns mesos constituïen la base de promesa de govern per part d'opcions concretes i, per tant, el tema no només afecta una part de la classe dirigent, sinó que, malauradament, s'ha generalitat cap a tots els que gaudeixen de parcel·les d'influència, amb el que això suposa de salut democràtica per una ciutadania cada cop més desencantada dels seus líders, que suposarà una vocació absentista més aviat que tard.

Tornant al tema dels actors, de manera individualitzada, grans artistes, el que esmento suposa un desgast també personal que s'amaga en funció dels resultats electorals puntuals, ja sé que tot el que refereixo és general en les nostres imperfectes democràcies i que el tema és molt més greu en altres models, però això no hauria de suposar un límit per intentar reconduir una situació que ens porta a un descrèdit tan evident que serà difícil de superar. Ja sé que una cosa és «dir» i altre molt diferent «fer», i que segurament, en moltes ocasions, la bona fe porta a fer manifestacions sense conèixer les variables que tot ho condicionen, però no estaria de més veure les possibilitats objectives dels temes abans d'assolir compromisos impossibles.

Seguir en la línia que tenim ara vigent, només serà garantia «d'espectacle», però en cap cas, de gestions públiques possibles i amb garanties, perquè el «públic», cada cop s'aïlla més de l'esdevenir partidista per incorporar-se al menfotisme, sense límits, on les actuacions ja no tindran ni públic per ser escoltades.