La veritat, la primera víctima

Sempre s'ha dit que quan esclata una guerra, la primera víctima és la veritat. I això es va constatar el primer dia del conflicte, quan Susanna Griso, al noticiari de les 3 de la tarda a Antena3 va començar la seva intervenció dient: «Nos llegan imágenes terribles, impresionantes. Van a ver cómo un avión ruso bombardea una población, y una defensa antiaérea responde». En principi tots ens ho vam empassar; però sempre s'ha dit que abans s'atrapa un mentider que un coix. Resulta que alguns teleespectadors es van adonar que aquelles imatges, efectivament impressionants, corresponien a un videojoc i que les explosions eren d'un accident industrial a la ciutat xinesa de Tianjin l'any 2015, com em van recordar Mixeta i les seves amigues, que amb un «marramiau» ben expressiu que, traduït, volia dir: «Essent benèvoles, direm que les presses són pèssimes conselleres i que no es pot donar per bona qualsevol cosa que corre per les xarxes». Això em va acabar de convèncer, per si en tenia algun dubte, que seria una bona cosa ajudar a l'Associació Vallsgat que acull mixos i mixes tan intel·ligents com la Mixeta, la Kedi o la Boni. Hi ha diverses maneres de fer-ho: fent-se voluntaris, fent aportacions econòmiques o fent-se socis, o adoptant un animaló a adopciónvg@gmail.com. No us en penedireu.

El cas és que tenim una sobreinformació que acaba convertint-se en desinformació i ens trobem en el tristíssim cas que no podem refiar-nos dels grans mitjans informatius, als quals sovint mou interessos massa freqüentment poc confessables. De fet, només et pots refiar de la premsa local, que tracta temes propers. Perquè aquesta és una altra: aquesta desinformació passa perquè no hi ha sobre el terreny periodistes coneixedors del pa que es dona i tampoc hi ha mitjans objectius.

Penseu que un bon corresponsal a un país qualsevol no es fa en dos dies: s'ha de prendre milers de cafès amb la gent del lloc per poder arribar a entendre les coses i, això, desenganyem-nos, és car. Resulta més fàcil i barat enviar algú (si pot ser una figureta, millor) que, amb una estada d'un parell d'hores a l'escenari en qüestió, ens explicarà la Bíblia en vers. Això té com a resultat que ningú és capaç de contar-nos el que realment està passant. I això ho pateixo doblement perquè tinc família russa, molt estimada, i algun bon amic ucraïnès.

I no parlem ja dels tertulians de ràdio o televisió –estic parlant sempre de mitjans estatals– que són, per regla general, d'una presumpció i una ignorància espantoses i no van més enllà de repetir el que els ven qui els alimenta. No he llegit o sentit gaires anàlisis mitjanament objectives de què està passant. Ja va passar el mateix l'any 2014 amb l'afer de Crimea, que tant es menciona ara. I com que cal omplir planes i espais, acaben com sempre dient que els russos són molt dolents i els altres molt bons. Primer de tot cal dir que el què està passant no és admissible de cap de les maneres, com no ho van ser els casos de Kosovo, d'Iraq, de Líbia i no ho és el del Iemen, entre altres molts exemples. Per què Putin ha fet aquest moviment tan perillós i terrible? Potser ho sabrem d'aquí a cinquanta anys (si no volem tots abans); però, de moment, hem de dir que Europa i els Estats Units han creat Putin. No es pot entendre Putin sense la humiliació que va patir Rússia els anys noranta. Caigut el règim soviètic, Europa no va saber ser generosa i no va oferir la mà a un país que tenia ganes d'homologar-se a les democràcies occidentals. L'antic imperi soviètic es va desfer en bocins i va caure en el caos polític, social i econòmic i Europa va fer llenya de l'arbre caigut. Putin va succeir a l'embriac Yeltsin i va donar un cop de puny damunt la taula. Ens agradi o no, i Putin té molts defectes, va posar ordre i ha aconseguit tornar a posar Rússia al tauler d'escacs internacional com a potència. Té detractors, però també té molts partidaris. Què passarà a les setmanes vinents? No sabria dir-ho. Una guerra se sap –si se sap– com comença, però no com s'acaba. Esperem que la diplomàcia –Xina està jugant amb intel·ligència les seves cartes– pugui sargir aquest descosit. Tant de bo que això només sigui un malson. En qualsevol cas, ho lamentem pels morts dels dos costats i per la pobra gent, els pobles, que són els qui paguen sempre els plats trencats.