Als anys cinquanta, el meu padrí, el tiet Paquili, va llegir al Diario de Cádiz que Eisenhower volia ser amic d'un tal Franco. Sorpresa! Havia passat de ser un dimoni de les llibertats i un dictador terrible a ser el company ideal per jugar a la botifarra. Amb ell van signar un acord per repartir pel territori patri bases militars per les forces armades nord-americanes. Una era la de Rota. Però el que més interessava al tiet Paquili era saber si els 7.000 militars de l'Ike contractaven cambrers. Anys després, el meu tiet va saber que allò era com la gasolinera del Serrallo, que arribaven a fer querosè avions d'una cosa que es deia OTAN. Devien tenir la benzina bé de preu. Però al meu tiet li interessaven més els encenedors Zippos, el Winston llarg i les revistes de dones vestides sense vestir. Als seixanta, una parella de joves ucraïnesos, l'Oleksandr i la Rimma, estiuejaven a Fuengirola i un dia van decidir anar a Jerez. Allà, a un bar que es diu el Gallo Azul van conèixer el Paquili, que treballava alguns festius. A diferència del meu padrí, aquella parella tenia estudis. Ell era un expert en cibernètica i informàtica i coneixia bé el tema perquè a Kíev havia començat a funcionar el MESM, la primera computadora soviètica. A finals dels anys 80, el meu tiet es va comprar un PC i el mirava com un festejador verge, tot i que no sabia ni com es posava en marxa. Sempre deia que si estigués allà l'Oleksandr... Jo només sabia escriure C:/Dir i, com que sortia una llarga llista de lletres blanques sobre fons negre, quedava molt bé. El 2012, el meu tiet va morir i als seus calaixos quedaran aquelles fotos de marines i del fill de l'Oleksandr, el Volodímir, un nen entremaliat que feia riure a tothom. Ah, el tiet Paquili i l'Oleksandr mai van parlar de l'OTAN.