«Uf, el Moisès es fa gran, avui ens parlarà de la mili». Efectivament, heu encertat les dues coses. He vist amb pena i poca glòria com aquells nens russos amb uniforme ploren per telèfon a les seves mares dient que els obliguen a matar. M'he emocionat identificant-me amb ells i pensant que m'hagués passat el mateix. Ja us ho avanço, pels «banderetes» al canell, que jo agafaria un patinet d'aquells de la platja Llarga i fugiria com una rata fins a Sardenya. Jo no mato ni per la pàtria, ni per encàrrec d'una funerària en fallida.
1979. Flash Back. Cubata. Un amic em va dir que el millor per passar aquella penosa època de la mili era ser proactiu i anar voluntari. El lloc de celebració seria l'oficina del coronel. «Així no faràs guàrdia ni maniobres!» I una merda!. Jo pesava 50 quilos, tenia 18 anys i duia un casc de ferro que devia ser de quan Paquito el chocolatero era amic d'aquell fill de sa mare que mai va aprendre a afaitar-se el bigoti. Jo, amb el cas, semblava la Cayetana amb una pamela d'aquelles que passeja la Reina d'Anglaterra per Ascot.
«Mañana vamos en helicóptero a Vandellòs, coge un subfusil». Vaig pensar que havien atacat la central nuclear i s'hi fregirien més ous que a Casa Lucio de Madrid. «Mi capitán: Yo soy oficinista, no sé disparar». «Tranquilo, que hemos montado un camión-oficina». Efectivament, em veieu a unes maniobres al camp de futbol de Vandellòs, amb una Olivetti i uns mapes, al costat d'una tenda de campanya camuflada teclejant el que dictava el cap de l'Estat Major, un senyor gran, ja ho diu el seu càrrec. Per anar al bar agafava una metralladora carregada i passejava pel poble com si fos el fill de Putin. Aquests nens que veiem a la tele són com jo, amb armes però més espantats que Villarejo la nit de Sant Joan. Pobres!