La fi de l'espècie... i de la llengua

L'altre dia vaig sorprendre Mixeta, Kedi i Boni rient a cor que vols. Em va estranyar, perquè tal com està el pati mundial és per posar-se a plorar com si pelessis tones de cebes d'aquelles tan braves. Confús, vaig atansar-me per veure a què venien aquells «marramiaujijijiiii!» i va resultar que estaven llegint el darrer llibre d'en Pau Vidal, publicat per Viena Edicions i que porta per títol L'enxandallament del món. El subtítol és d'allò més suggerent: Una crònica desenganyada de la fi de l'espècie. Mixeta em va assenyalar un paràgraf on es podia llegir: «Potser la Terra sobreviurà al canvi climàtic, però el que és segur és que els éssers humans no sobreviurem a la nostra degeneració. Ni verbal ni cultural.»

«Touché!», vaig pensar, amb un mot influït per la meva família francesa, perquè he d'advertir que a la meva hi ha russos, francesos, xinesos, argentins, xilens i colombians (això pel que fa a nacionalitats universalment reconegudes, que si hi afegim altres nacionalitats no tan reconegudes, com ara catalans, bascos i murcians la cosa augmenta i podríem organitzar una petita ONU). Vaig quedar admirat de la intel·ligència de la meva família felina, que aquesta és una altra: la meva, a més d'internacional, és interespecial (i perdoneu el neologisme). Per això us recomano vivament ajudar a l'Associació Vallsgat que acull mixos/mixes tan intel·ligents com la Mixeta, la Kedi o la Boni. Hi ha diverses maneres de fer-ho: fent-se voluntaris, fent aportacions econòmiques o fent-se socis, o adoptant un animaló a adopciónvg@gmail.com. No us en penedireu.

Feta aquesta recomanació us en faig aquesta altra: llegiu el que estaven llegint les meves gatetes. Veureu que fent servir els canvis lingüístics com a mirall, Pau Vidal retrata en peces breus la inexorable decadència de la humanitat cap a la vulgaritat i la ignorància, amb el poble català com a dramàtic cas exemplar. Per la seva banda, l'editor ens fa memòria que tal com va advertir Alessandro Baricco a Els bàrbars, la civilització postcapitalista ha esgotat no només els recursos de la terra sinó també els seus, començant pels lingüístics: reducció de vocabulari, banalització dels significats, perversió de les formes, lowcostització dels usos... La llengua catalana convertida en abocador dels veïns, la diversitat lingüística del planeta minvant dràsticament... L'enxandallament del món és, en definitiva, una metàfora transparent del canvi d'era. És una mica això que veiem cada dia. Us posaré un exemple: abans, per anar mudat, havies de portar un bon vestit; ara, pots anar a l'òpera, amb un xandall o, millor encara, esparracat com el més desastrat dels indigents. I per fer-vos denteta us deixo amb uns fragments d'aquest llibre interessantíssim: «El futbol professional fa temps que ha ensenyat les costures, els vicis de temps antics, la podridura: salaris obscens, jugadors semianalfabets, dirigents gàngsters, creació i lapidació de mites a velocitat supersònica... La cosa és tan obscena que el mig esclat del futbol femení es podria entendre com una gran maniobra de soccer washing: blanqueig del futbol. Els articulistes que volen il·lustrar les giragonses històriques solen citar la frase tan gastada (i deformada) d'en Tancredi, el nebot del Gattopardo, però l'enxandallament s'entén millor llegint Roberto Saviano. A ZeroZeroZero explica que els càrtels sud-americans van estar a frec de derrota perquè els va costar molt entendre la lliçó de la ndrangheta calabresa: que, si no volien sucumbir a l'Estat, els homes d'honor (juraments i sang, principis morals, aire feréstec) havien de deixar pas als yuppies de la droga (llicenciatures a Harvard, manca absoluta d'escrúpols, gomina i corbata). L'enxandallament ha vençut l'Estat amb la mateixa estratègia: adaptant-se al mercat. [...] L'enxandallament és l'opinió com a tòtem, l'apoteosi del titular de diari com a màxima informació, el pseudodebat a partir d'un blanc o negre, el tertulià com a autoritat. El lloc comú i el pensament banal s'equiparen al saber i a la instrucció perquè totes les opinions són respectables. Un dels grans tòtems enxandallats. [...] És, finalment, el miratge de la falsa llibertat. Que ens facin creure que ho podem escollir tot com si la vida fos un passadís de supermercat: el canal de televisió, l'influencer, l'escola, l'indret exòtic per anar de vacances... I la llengua, perquè la baixada mortal de consciència lingüística de les dues darreres generacions és resultat sobretot d'aquest miratge enganyós: tinc dues llengües (dues i mitja, si comptem el globish) i puc triar en cada moment quina faré servir, perquè el bilingüisme és diversitat i riquesa. El fet que, a l'hora de la veritat, la tria sigui aclaparadorament la mateixa és la millor prova que aquesta llibertat, de lliure, no en té res. L'enxandallament és la gàbia del pensament.»