Quan parlen de mi ja podrien discernir entre periodista o escriptor, però no, dubten entre pallasso o pedant. Les quatre opcions són correctes. Avui parlarem de la quarta esmena, la de pedant. Però, primer, anem al diccionari: «Que fa ostentació de saber o d'erudició, sense tenir-ne». Efectivament, soc jo. De tots els tertulians que coneixeu qui ha parlat més sense tenir ni puta idea de què diu, soc jo. Vaig començar de tertulià amb el Josep Maria Àrias alguns matins a la SER, més tard va venir la COPE a Barcelona, un programa que portava un tal Pepe Collado, i després amb la Isabel Gemio, a Onda Cero, parlava de qui podria haver cremat l'Edifici Windsor a Madrid. Sempre tinc la capacitat d'utilitzar termes que he sentit i que són comodins. Per exemple: «això s'havia d'haver investigat molt més», també faig servir molt el «depèn de com es miri» però el que té més èxit és «el company (que probablement no és un pedant) segur que té una informació més profunda que jo del tema». I «Pasaporcaja».
Ja veieu que soc com el Borrell o el Toni Cantó, que ells mateixos es van fotent en jardins sense que ningú els regui. El Col·legi de Periodistes a Barcelona em va enviar a fer una xerrada sobre el periodisme de guerra. Jo, l'única contesa que havia tingut fins llavors eren unes postres que vivien al congelador. També és habitual que el pedant tingui les seves armes: L'audiència habitualment té una informació molt bàsica del tema a tractar, però tu has llegit un article del Reader Digest abans d'entrar a la sala. Estàs parlant del nou periodisme i un senyor a la segona fila, pregunta: «Escolti, i perquè no es grapen els diaris?». I tu, contestes, seriós, com un bon pedant: «Imagini que embolica un entrepà amb el diari: es podria empassar una grapa, home!». I tots aplaudeixen.