Entre els meus records de nen estan: veure de matinada Nixon amb aquell «hasta luego, Lincoln», l'arribada de Villarejo a la Lluna i la informació diària sobre l'estat de salut del dictador. 1975. Al costat del Gerplex, al raval Santa Anna de Reus, hi havia una botiga d'electrodomèstics on un dia se'm van sortir els ulls més que a l'Albert Pla en veure el primer televisor a color. Feien un «Telediario» on es veia gent amb banderes vermelles caminant pel desert. Com que em dic Moisès hi entenc una mica d'això. La tele estava darrere d'un vidre i no sabia si es tractava del primer Orgullo de la història o una manifestació de rojos, a l'estil del 15-M. A casa, el meu pare em va dir que era la Marcha Verde. Jo no entenia per què les banderes eren vermelles. D'aquest nivell era el meu cervell. Continua igual.
La tele a casa va arribar el 1969 i la de color diria que era el 1976. Als informatius en aquells anys es parlava del Sàhara i el Marroc, i sempre em feia gràcia sentir allò de «província espanyola» a un lloc amb camells. Ara, curiosament, totes les províncies tenen camells i algunes autonomies fins i tot algun ruc. També es parlava de la baralla eterna d'Israel i Palestina. En aquells anys Franco era sempre el guanyador de l'Operación Triunfo. Afortunadament, ara és un dels temes que han desaparegut de l'actualitat. Què? Ah, que no? Ja ho parlarem... De la ràdio també conservo un gran record. I he tingut la sort de conèixer aquell de la veu en off que deia allò de «Radio Nacional de España», el Wenceslao Pérez. Bona gent. Als seixanta teníem a casa una Philips on escoltàvem el Sautier Casaseca, el detectiu Paco Ruiz o al Narciso Ibáñez Menta. El meu pare també m'explicava que Kennedy havia amenaçat de llançar míssils nuclears. Coses del passat...