Diari Més

Creat:

Actualitzat:

El divendres passat era reinaugurada de nou la seu de l'Autoritat Portuària, després de dotze anys que ha estat tancada, encara que ja fa uns mesos que està operativa. L'edifici ha estat protagonista d'una reforma integral (ha costat gairebé cinc milions d'euros) per acollir Salvament Marítim i diverses oficines de l'Autoritat Portuària, entre elles la nova seu institucional, la remodelació del saló d'actes i, sobretot, la sala de gestió d'emergències. Des d'aquesta sala, situada a la quinta planta, es monitora tota l'activitat del port, amb quinze monitors, que permetran visualitzar a les 300 càmeres de vigilància situades dintre del recinte portuari. Aquestes pantalles recullen tota la informació climatològica, ambiental, de protecció civil, a més de la posició de tots els vaixells dins el port i de l'operativa que estan desenvolupant. L'edifici va ser dissenyat per l'arquitecte tarragoní Josep Maria Garreta, que va ser director d'obres i arquitecte en cap de la Diputació de Tarragona. En ell recauen obres com la restauració del cimbori del Monestir de Poblet, la residència i centre de dia la Mercè (1978), la seu de l'Autoritat Portuària (1978-1980), el Museu d'Art Modern de Tarragona (1987-1990) i la seu de la Diputació de Tarragona (1987). L'arquitecte tarragoní acaba la carrera l'any 1967 i s'especialitza en urbanisme; Garreta marxa a Leicester (Regne Unit) per formar-se com arquitecte durant uns mesos i, més tard, l'any 1973, es diploma com a tècnic urbanista a l'Institut d'Estudis de l'Administració Local de Madrid. Des de llavors la seva carrera professional no va parar de créixer. La seva primera gran creació, el camp de futbol del Gimnàstic (1972), va ser l'obra que el va donar a conèixer aquí a la ciutat.

Pel que fa a la creació de la seu del Port, l'encàrrec li va arribar a la segona meitat dels anys 70 com a resultat d'unes conferències sobre urbanisme: «Quan t'arriba un projecte com aquest amb tot el tema arquitectònic i creatiu, ets sents obligat a fer uns plantejaments limitats per les existències i el pressupost; també per la seva funcionalitat i, a més, en aquest cas que et demanaven un edifici representatiu, era un repte». Garreta parla d'un immoble que aplegués molts aspectes relacionats amb la diversitat i el paisatge del Port: «Tothom ha classificat l'obra del Port com un exemple de brutalisme arquitectònic; els crítics van aprendre a França que el formigó es deia béton brut i d'aquí ve el nom de brutalisme; són arquitectures sense revestir amb formigó, són estructures nítides sense manipulació». Aquest edifici va estar a punt de desaparèixer. Em consta que Garreta va patir força davant aquesta possibilitat, ja que ell sempre ha cregut que «la gent realment l'ha agafat com un emblema, que era el meu objectiu.»

En aquest diari ja vaig escriure temps enrere, la primera dècada d'aquest segle XXI, sobre aquest edifici emblemàtic: «...Proximament de l'Autoritat Portuària quedarà lliure. El president del Port, Josep Anton Burgasé, ha manifestat per activa i per passiva que si ningú no té interès a ocupar aquest edifici, al final no quedarà més remei que enderrocar-lo... Per a molts tarragonins és una icona, és un poliedre envidrat que ha anat calant a la ciutadania... No sabem si darrere d'aquest estat de conservació i diagnòstic, s'amaguen altres intencions o objectius. Tots recordem que va sortir la possibilitat de construir un hotel en aquest indret». En el mateix article afegia: «En resum, personalment crec que és un edifici a salvar, ja que no crec que el seu estat sigui de ruïna...». La realitat és la que és i tots ens hem de congratular que aquest edifici del patrimoni arquitectònic actual s'ha salvat.

Ara vull fer el meu reconeixement més sincer a l'amic Garreta, per la seva aportació a l'arquitectura local i vull recordar alguns fragments del seu pròleg al meu primer llibre Arquitectura de Tarragona, segles XIX i XX (1980), que començava escrivint: «Quan vaig veure aparèixer en la premsa local els primers treballs de Buqueras Bach sobre arquitectura local, vaig tenir una gran satisfacció... S'havia produït un fet cultural insòlit . . . i els tarraconenses vinculats a l'arquitectura local contemporània hem d'estar satisfets per la iniciativa de Buqueras... de publicar un llibre». El pròleg finalitzava donant-me ànims perquè segueixi amb aquesta feina, que podria definir com historiador de l'arquitectura moderna. Doncs, Pitu, ja ho veus, porto gairebé deu llibres. En qualsevol cas, el teu edifici, malgrat tot i Deu gràcies, ha arribat a bon port.

tracking