Torra o el sectarisme en estat pur

Demano molta atenció a aquestes declaracions: «Jo defensava que no podíem pactar amb el PSC enlloc, ni a la Diputació de Barcelona, ni a Sant Cugat, ni a Figueres, ni a enlloc. No tan sols nosaltres (Junts), sinó ERC i la CUP tampoc.» És difícil superar aquesta monumental exhibició de sectarisme polític. El més penós és que qui diu a aquestes coses no és un dels eixelebrats que abunden per les xarxes socials denunciant als «traïdors i botiflers», no, no, és un home que ha arribat a ser president de la Generalitat, el senyor Quim Torra (tot i que sota la seva presidència el desprestigi de la institució va arribar a extrems insòlits). Però si us ha caigut l'ànima als peus sentint aquestes coses, escolteu el que diu a continuació Quim Torra, en una entrevista recent a TV3: «Jo tenia clar que el PSC era el meu adversari, el partit del Govern espanyol amb què jo m'estava enfrontant.» Aquí es retrata a la perfecció el sostrat excloent del pitjor nacionalisme identitari. El PSC, per qui va ser president de la Generalitat, deixa de ser un partit català votat per centenars de milers de catalans i catalanes per ser conceptualitzat com a «partit del Govern espanyol.» Per tant, «de fora», per tant, «enemic», per tant, «objecte de menyspreu i de menysteniment eterns», etc., etc.

És exactament el mateix vocabulari polític que empren Vox-PP i el nacionalisme espanyolista més excloent per a qui el Partit Socialista es «complice de los golpistas» i «amigo de Puigdemont y de Otegi», per tant és «traidor a España» i mereix ser condemnat a les tenebres exteriors. El mateix fanatisme, el mateix sectarisme, la mateixa voluntat d'exclusió, el mateix odi. Doncs bé senyor Torra, el PSC és un partit català que en el darrer cicle electoral ha obtingut entre 700.000 a un milió de vots a Catalunya, que ve de guanyar les eleccions al Parlament i que representa a una part molt important del poble de Catalunya. Quan vostè defensa aquesta mena d'apartheid polític al PSC (perquè demana negar la possibilitat d'arribar a acords, nega el debat democràtic i nega la paraula) el que està fent és insultar a aquests centenars de milers de catalans i catalanes que voten el PSC i excloure'ls del concepte de poble de Catalunya.

El senyor Torra, cal recordar-ho, és admirador confés de figures com el senyor Dencàs o els germans Badia que els anys 30 del segle passat van flirtejar amb el règim feixista de Mussolini per frenar l'expansió del moviment obrer a Catalunya que segons ells era conseqüència de «la invasió de murcians» que van arribar a Catalunya a guanyar-se la vida. Per tant, tenint en compte aquests referents històrics, entenc que no li puc demanar gran cosa. Però sí que em dirigeixo als dirigents de Junts i d'ERC que hagin llegit una mica d'història de Catalunya i que sàpiguen que va suposar el catalanisme social que defensava, precisament, evitar fronts excloents al país i que tenia per divisa, i no per casualitat: «Som un sol poble.»

De debò voleu construir una Catalunya plena només comptant amb els independentistes, per tant, excloent a més de la meitat de Catalunya? Sabeu que va fer el president Macià el 1931, el president Tarradellas el 1977 o el president Maragall el 2006? Anem a algun lloc dient: «Amb tu no parlo perquè no penses com jo i, a més, nego d'entrada qualsevol possibilitat de consens»?

El PSC, el socialisme democràtic català, mai cometrà aquest error. Nosaltres mai li direm a un altre català «tu no ets català perquè no estàs d'acord amb mi.» Com a campions del diàleg i garants de la convivència a Catalunya donarem sempre el protagonisme a la paraula, al debat en positiu i a la recerca d'acords que ens facin avançar com a poble. Que no us enganyin, som un sol poble, de més de 7,5 milions de ciutadans i ciutadanes lliures –no de menys d'1,5 milions–, i no dues meitats obligades a enfrontar-se permanentment (camí segur de la decadència de tots).

La resta de l'entrevista al senyor Torra també té el seu punt d'interès. Bàsicament, perquè es dedica a sacsejar una política de confrontació i de desobediència que el Govern que ell presidia no va practicar mai. Només cal recordar que quan va rebre la notificació judicial que l'inhabilitava com a president es va aixecar de la cadira i va marxar del palau de la Generalitat pel seu propi peu. Això sí, en nom de la «desobediència total als tribunals espanyols». Desobeeixo, però obeeixo, m'aixeco i me'n vaig, curiosa manera d'entendre la coherència política. En fi...