Tenia quatre anys quan jugava a la merceria de la meva mare amb aquells xampús Sindo que tenien forma de romboide. Jo era enemic d'una monja que era amiga de la meva mare. L'enemistat va sorgir quan la dona casada amb Jesús va decidir que jo ja no tenia edat per xuclar un xumet. Llavors me'l va arrencar de la boca i el va llençar al carrer. Ho recordo a càmera lenta, jo cridant, Batman rient i els cotxes passant per sobre. Des de llavors quan aquella dona apareixia per la porta jo la veia com un dimoni amb mala llet. Final del primer acte. Poseu música de Juanito Valderrama. La del rosari ja va bé.
Soc d'esquerres, pel motiu que sigui, i no és per herència genètica, ja que tots a la meva colla eren més de dretes que Primo de Ribera. Tallo amb les tisores amb l'esquerra o miro cap a la sinistra quan voto. Però, amics, jo anava a una escola que es deia Madre de Dios, on les amables germanes em prohibien fer-ho, era la mà del dimoni, i havia de desaprendre aquell pecat. Resultat: amb 12 anys encara no sabia escriure. Més o menys com ara. Ja veieu que Sor Xumet no havia guanyat simpaties. Però un dia va aparèixer a la merceria amb un regal. El vaig desembolicar amb la mateixa passió que obres un sobre d'Hisenda. Era una harmònica! Vaig aprendre música com ho he fet amb el periodisme o la literatura: d'oïda. Fi del segon acte.
L'any 2004, treballant per a la productora El Terrat en un programa que presentava el Graset, em van proposar fer un personatge còmic que es diria «el nen de l'harmònica». Quan mirava la meva nòmina sempre pensava que destinaria uns euros a comprar unes flors i posar-les a la tomba de Sor Xumet. Veieu quina història més bonica? Per cert, de vegades penso com hagués estat el meu futur si hagués continuat xuclant la pipa. No responeu!