Pensant que hi ha més gent que em llegeix que a aquell que va escriure allò de la Pilar de la terra, crec que li proposaré al nou director que em pagui més. Ho faré al migdia, per allò de l'«Atraco a las tres». No us diré el que facturo per aquesta tasca creativa pseudo-literària-humorístic-sarcàstica (oi que mai havíeu vist una descripció tan llarga per a una cosa tan curta?), però intentaré que ho esbrineu. Diria que podria dinar i sopar de menú, o de carta en un lloc baratet, sense amanir amb oli de gira-sol. L'altra opció seria demanar només pa en un Estrella Michelin. Vaja, una quantitat equivalent a omplir un quart de dipòsit de benzina.
Sovint em desperto a mitjanit suant entre crits que em desnonen. Si això passés, agafaria un sac de dormir i em plantaria a la porta de casa del meu cap, o l'alcalde o millor... del Fortuny, perquè veiessin que un treballador de Tarragona s'ha convertit en un Vago y maleante. Dropo ja ho soc, dolent encara no, però com continuï així la cosa, soc capaç de fer-me notari. Diu el Niño Becerra que els notaris deixaran d'existir perquè això del Blockchain ja serà una via per donar fe que ets propietari. Però, també és veritat que, segons el Becerra, fa setanta anys que aquells cavalls de l'Apocalipsi s'haurien escapat de l'hipòdrom. Ara que parlem de cavalls, he anat a Londres amb la dona per gaudir de conduir per l'esquerra en comptes de per l'extrema dreta. A Harrods, que és com El Corte Inglés, però allà és anglès de veritat, hi havia una exposició d'objectes famosos, entre ells, un paperet. M'he acostat a la vitrina i era un taló del Security Bank of Los Angeles, de la productora Metro-Goldwyn-Mayer, destinat a Clark Gable pel rodatge d'allò del vent. Era un taló de 16 dòlars. «Jefe», oblida-ho tot.