Inflació, logística i infraestructures

La guerra d'Ucraïna ha suposat una acceleració respecte determinats moviments socials que, encara que es podien veure venir, no havien sabut valorar o predir respecte a la seva fórmula de fer-los front des de la previsió i posada en marxa d'estratègies de futur concretes. Un dels temes estrella, que ha suposat el conflicte bèl·lic, independentment de les raons d'aquest, és la incidència directa dels problemes sobre un punt emblemàtic com és el control de la inflació.

Als darrers anys, Europa ha viscut en un «mar de calma», on la referència a la pujada desorbitada i descontrolada de preus, era un fet que es veia llunyà i, en tot cas, monopoli d'altres països que no gaudien de la seguretat d'Europa i el que, fins fa poc, consideràvem com «el primer món», avui en problemes evidents de subsistència, en molts dels punts que tenim com impertorbables i perfectament consolidats.

Les darreres setmanes, ens ha col·locat davant una espiral de preus de la que encara no podem veure les diferents conseqüències amb serrells per molts punts del nostre model d'estat de benestar que, d'un dia per altre s'ha vist atacat, com mai, per unes evidències que el posen en dubte, per primer cop en molts anys.

El cost dels productes energètics s'ha convertit en eix central del qual surten variables, de tot ordre, amb incidències directes cap al que és la lògica de distribució alimentaria i, indirectament, cap a la mateixa capacitat de compra d'una ciutadania que s'ha vist sorpresa per un «marc nou» amb incidència directa i personificada.

Sembla un fet evident que la pujada dels productes energètics és «el fet emblemàtic» que ha desencadenat tot un tsunami de sinergies negatives, amb dificultats de distribució de productes de tot tipus, a part de l'encariment, sense límits, de mercaderies amb preus controlats fins fa ben poc.

El nou panorama al qual hem de fer front, suposarà valorar de manera objectiva conseqüències que poden arribar fins al «racionament», o per dir-ho més suau, limitacions a la nostra llibertat de compra puntual; el que no té alternativa és que avui som conscients que punts vitals pel nostre exercici de llibertat, són posats en dubte de manera directa, per més que des del discurs polític es pugui parlar de «provisionalitat» per tornar a una «pantalla» ara superada a la que es farà molt difícil reeditar.

Objectivament, a més, les dades no diuen que el tema sigui puntual, ni que la cosa «anirà passant», sinó que el que sembla inapel·lable és que la marca crítica ha vingut a quedar-se i el que serà necessari és començar a treballar per adaptar-nos al nou marc.

Podem apuntar-nos a l'optimisme, i a l'opció per legislar, a curt termini, buscant «ajudes» més properes al debat electoral polític que a fer front als grans problemes que se'ns planteja; és més, tampoc crec que sigui el moment dels laments pel que no s'ha fet quan era imprescindible executar-ho, com les infraestructures vitals «aparcades» en funció d'interessos polítics puntuals; ni el desbaratament de pressupostos públics, amb inversions que l'únic que volien era el «vot» de la gent, deixant de costat necessitats de futur que avui veiem com necessàries i impossibles d'executar.

La suma d'inflació i logística, és una evidència a la qual ens referirem per molts mesos i veurem tot el que s'ha fet que no tocava, i que ara es veu com iniciatives sense cap rendibilitat real, aeroports sense avions, autovies sense cotxes, els AVE sense clients, corredors logístics frustrats o despesa injustificada, són denominadors de tasques de govern que premiaven més el discurs electoral que les necessitats de país.

En qualsevol cas, el que toca ara és afanyar-se a trobar respostes possibles, prioritzant el que realment importa, per damunt de l'anhel particular, encara que pugui o no portar fruits electorals, el contrari ens situarà en un model on res serà veritats i, el que és més greu, seríem esclaus d'una globalitat que ens passarà per sobre.