Està ERC més a prop de Vox que del PSC, senyor Junqueras?

«No hi ha cap projecte polític més oposat al que representa ERC que el del PSC i els socialistes», són paraules d'aquesta mateixa setmana d'Oriol Junqueras. M'han sorprès, sincerament. Que el nacionalisme identitari que defensa ERC sigui un projecte diferent, molt diferent, al socialisme democràtic que encarna el PSC és obvi i fins aquí podríem estar tots i totes d'acord. Però situar al PSC als antípodes, considerar-lo el projecte «més oposat» al que representa ERC –que, per cert, deu tenir moltes concomitàncies amb el que el mateix senyor Junqueras anomena «la dreta catalana», és a dir, Junts– és digne, certament, d'una antologia del sectarisme.

Està ERC més a prop ideològicament del PP que del PSC? Té un «projecte de país» més similar al que representa Vox que el que defensa la socialdemocràcia? Sí? Segur, senyor Junqueras?

Una de les coses que entre tots hauríem d'anar deixant enrere és aquesta tendència al maximalisme i al fanatisme que presenta sempre al considerat «altre» com a quelcom hiperantagònic. Per què, a veure senyor Junqueras, si el PSC representa el projecte «més oposat» al que defensa vostè... per què ERC té en aquests moments més de 40 pactes de Govern amb el PSC a ajuntaments i consellers comarcals del país? Per què ERC va investir amb els seus vots dos presidents de la Generalitat del PSC? Per què dona suport al Govern del PSOE a Madrid? O perquè acaba de concloure, entre d'altres, amb el PSC un pacte per canviar la llei de política lingüística? Com s'entén tot plegat?

El senyor Junqueras ha construït la seva identitat política, en bona mesura, tractant d'estigmatitzar el PSC com a partit nacional català. Considero que és un error, però ho respecto. Però, el que no pot ni ell ni ningú és sacsejar mentides per alimentar prejudicis, o encara pitjor, per alimentar l'odi entre catalans. El senyor Junqueras va afirmar que el PSC s'havia «manifestat amb Vox pels carrers de Catalunya» per justificar el seu pacte de Govern amb «la dreta catalana» i tancar la via a un acord de l'esquerra plural. Quan el PSC i Vox han convocat una manifestació conjunta, senyor meu? Exactament mai.

Això em recorda la magnífica entrevista que Gemma Nierga va fer-li fa un temps al portaveu d'ERC, Sergi Sabrià. Aquest afirmava en la línia –diguem-ne– junquerista que el PSC optava per «la repressió» i que els socialistes «s'alegraven que tinguem companys a la presó». Quan la periodista li va demanar alguna prova del que acabava d'afirmar el portaveu d'ERC es va quedar mut. Després d'una estona de silenci va dir «el fet que Miquel Iceta no hagi anat a la presó...». «El fet que no hagi anat vol dir que se n'alegri???», va interpel·lar la periodista. «Hum, bé potser no se n'alegren, però...» i aquí seguia el discurs de considerar al PSC com a dolent-dolentíssim. Està clar, no? Per justificar l'amor etern que els uneix amb «la dreta catalana» ERC necessita convertir l'esquerra socialdemòcrata, és a dir, el PSC en adoradors secrets de Fumanxú, gent satànica que “se n'alegra” que algú –qui sigui– vagi a la presó. I així els va... Davant d'aquests que encara avui volen construir «un país per a tots» amb fronts excloents, com a diputada del PSC vull reiterar el que els i les socialistes hem defensat sempre, reitero sempre: som un sol poble, de més de 7,5 milions d'habitants, no de menys d'un milió i mig. Entre tots i totes tenim el gran repte de recuperar els consensos socials que ens havien permès avançar i que, en bona part, els creadors del fabulós pla secret de les jugades mestre que havia de durar 18 mesos han fet saltar pels aires. Estic segura que ho aconseguirem, malgrat les dissonàncies i malgrat determinats discursos poc afortunats. I ho aconseguirem perquè som, realment, un gran poble. Tots i totes, sense exclusions.

Mentre escric aquestes línies m'arriba una informació que assenyala que el senyor Puigdemont acaba de presentar un presumpte espionatge del seu dispositiu mòbil com una mena de versió postmoderna del «GAL digital.» Vagi per endavant una convicció: en una democràcia és injustificable espiar als adversaris polítics, tret de què formi part d'una investigació de fets criminals amparada o ordenada per un jutge. No hi ha cap justificació, repeteixo. Dit això, comparar-ho amb el GAL és quelcom tant, etimològicament, estúpid com afirmar que els fets que ell va co-protagonitzar la tardor de 2017 són una mena «d'ETA digital». Absurd i ridícul.

Sempre m'ha agradat una màxima del president Tarradellas que diu: «Catalunya és un país massa petit per a prescindir de qualsevol dels seus fills i massa gran perquè hi capiguem tots». Les subscric plenament. Són paraules d'un president de Catalunya. D'un president de debò.