Com diu l'Almodóvar quan es troba algú dels seus: «Ay, hija, de todo hace cuarenta años». Precisament d'això parlaré, que tot el que ara ens sorprèn no ens hauria d'alterar tant perquè això del Catalangate, un show amb nom de dentifrici, ja es coneixia fa segles. Potser no tindria aquesta denominació d'origen, però estava clar que es feia sense mòbils, ni Pegasus. Si a la mitologia és un cavall alat, els que ho feien al segle XIX anaven simplement a cavall, com aquell producte d'higiene, sense ales, però amb capa.
Com que sé que penseu que aquest article el faig en dos minuts, avui us demostraré el contrari.
Tal dia com avui de fa dos-cents anys, el rei Ferran VII estava assegut amb els seus assessors pensant com podia frenar una de les Espanyes. No cal tenir un postgrau en Història a Harvard, com aquell del PP (no recordo com es deia) per saber que a qui volia perjudicar era als liberals i progressistes. El 1823 naixia un cos policial. Sabeu quin dia? Efectivament, l'1 d'octubre d'aquell any. Tot i que la seva funció havia de ser matar bandolers, aquell rei tan maco els utilitzava per perseguir políticament. La diferència és que la repressió no era fotre a la presó un cantant, sinó penjar cent joves, i ho feien entrant a les cases de matinada (us sona?) després d'espiar-los. I, en acabar, es prenien un cigaló tranquil·lament al bar.
Quan va esclatar el «glorioso alzamiento» nacional el servei d'intel·ligència era més o menys com el túnel de Glòries, desastrós. Si Azaña hagués tingut un bon servei d'espies, no li haurien alçat res. Ell vivia tranquil a la muntanya, com el «probe» Miguel de la canç, netejant les seves ulleres rodones. Vaja, ara que venia la part bona, l'època de Manglano, el CESID i Narcís Serra, m'ha passat com a ells, que ja no tenen espai.