Lluís Companys, un gran federalista

«Ara ja no direu que no soc catalanista», aquesta frase del president Lluís Companys dirigida a les persones que l'esperaven a l'interior de Palau un cop tornava del balcó on havia fet la declaració del 6 d'octubre de 1934, és absolutament reveladora. I és que sorprendrà les persones que segueixin l'argumentari de l'independentisme actual, però és que Lluís Companys i Jover, amb una trajectòria política llarga i amb contradiccions (com la de tots), en tota la seva vida no va fer ni una sola proclama independentista, ni una. No només això, un cop va ser investit president allà on veia una bandera independentista ordenava als Mossos que la retiressin. D'exemples n'hi ha un munt (el dia de l'aprovació de la llei de contractes de conreu al Parlament, el mateix 6 d'octubre a la conselleria de Governació, etc.). Provinent de l'obrerisme i del federalisme catalanista els independentistes de l'època, per dir-ho suaument, no el podien ni veure i el consideraven un espanyolista (entre altres coses per haver proclamat la República espanyola el 1931, i no la República catalana). La gent d'Estat Català, com els germans Badia tan admirats per senyor Torra, l'odiava. Com a diputat d'ERC al Congrés el 1932 va fer declaracions del tipus «els diputats del meu grup (ERC) sempre estarem al costat dels companys del PSOE en la construcció d'aquesta Espanya gran per la qual vàrem lluitar i morir els nostres millors». Per molt menys avui dia els grans tahúrs del nacionalisme identitari t'afegirien al club dels «traïdors i botiflers» on ja som tots els catalans i catalanes tret del senyor Puigdemont i de la gent de la CUP. En fi...

L'opció política del president Companys, més encara quan va ser president, va ser la República federal que ell considerava «lliure i magnífica» on Catalunya seria un far de progrés dins del conjunt dels pobles d'Espanya. En el mateix consell de guerra en què els feixistes el van condemnar a mort va reivindicar l'autogovern de Catalunya i la constitució democràtica espanyola, «d'on emana la Generalitat de la qual per voluntat popular vaig ser investit president.»

O sigui que ens trobem amb un home que defensava una constitució democràtica espanyola, que era considerat un traïdor pels independentistes del seu temps, que plantejava un Estat federal conjuntament amb els amics del PSOE, que governava en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya (el PSC de l'època).... que ara és sacsejat com a bandera mitificada pels independentistes d'avui que no volen ni a sentir a parlar del PSC, que menyspreen la Constitució democràtica espanyola i que es burlen del federalisme! Quines coses, sí.

Per això quan sento parlar als portaveus de l'ERC actual del senyor Junqueras i de la senyora Rovira com si hi hagués una línia de continuïtat independentista coherent de 80 anys, no només amb el president Companys sinó amb el president Tarradellas que va fer just el contrari que ha fet el senyor Junqueras, una es queda perplexa davant de tanta arbitrarietat. Dir que ERC és independentista des de la seva fundació és senzillament faltar el respecte als militants d'ERC. Companys independentista? Tarradellas independentista? Hortalà independentista? Per favor! Tan sols cal llegir una mica d'història per saber que el gran viratge d'ERC cap a l'independentisme el va fer Àngel Colom el 1992. El mateix Àngel Colom que després va confessar ser un gran admirador de Jordi Pujol i que parlava de «partits catalans» tan sols quan es referia a CiU i ERC (la resta de partits catalans, pel que sembla, devem ser partits amb seu a Tasmània).

Recordo que vaig parlar d'aquests temes amb un amic d'ERC. Al cap d'uns dies va venir tot content a dir-me que no tenia raó perquè, precisament, el 6 d'octubre del 34 el president Companys havia proclamat la República catalana, és a dir, la independència. Li vaig respondre que, efectivament, Lluís Companys va proclamar la República catalana... de la República federal espanyola de comú acord, ai les!, «amb els companys del PSOE» com Indalecio Prieto a qui convidava a venir a Catalunya per recuperar les institucions republicanes segrestades per la dreta simpatitzant del feixisme. En escoltar-me el meu interlocutor va arrufar el nas i després d'uns moments de silenci es va submergir al seu telèfon mòbil, possiblement buscant a Twitter alguna frase o declaració que degudament descontextualitzada li pogués donar la raó i no qüestionar així un dels mites del nacionalisme identitari actual: Lluís Companys va ser independentista tota la seva vida. I punt. No fos cas!