És estrany que un home com jo estigui estressat. No només perquè sigui de Carolina del Sud, és que quan detecto que em començo a posar nerviós em foto tres hores de becaina... i com nou. També hi influeix que ja tinc una edat: la podeu calcular quan us digui que vaig acompanyar el meu pare a votar en un referèndum que feia, tatxàààn!... Franco. Sí, sí, el del gloriós ascensor nacional va posar urnes, però ell podia perquè encara no existia la Constitució i, a més, a veure qui tenia collons d'aixecar-li una porra. Ara, recordant aquell dia m'he posat nerviós. Com que aquest article és en diferit, vaig a dormir unes horetes. Fins després.
Bé, ja torno a ser aquí. Soc periodista, o això diu un carnet que tinc del Col·legi professional, però, sovint, el que faig és mirar el rellotge i quan veig que s'acosta el telenotícies, apago la tele. Llavors, poso el YouTube i miro El Búnquer o l'Ilustres Ignorantes, amb el Cansado, amb qui m'identifico perquè ja haureu endevinat per la meva classe magistral que soc un doctor en mandra. És que, escolta, arrenca el NO-DO amb una sessió del Congrés que parlen dels Superagente 86, els uns que això és intolerable i els altres que, clar, si no t'estimen, què has de fer? Doncs, espiar. Fins i tot el Toni Cantó ho entendria. Ja us dic jo que si haguessin vist que la independència anava de veritat, en comptes del Pegasus hauríem vist un altre personatge mític: un Hèrcules, que també vola, però és de ferro. Després, la guerra a Ucraïna, amb aquelles imatges terribles. Les protestes contra Ensenyament i, ja finalment, pots veure que tota Alemanya ha vingut a Barcelona i ha muntat el Bundestag al Camp Nou. Us recomano que busqueu algun monòleg del Rubianes, o del Capri o del Gila i, quan facin les notícies, rieu, i que els bombin a tots.