Vaig tenir un Ford Capri 2.8 de 6 cilindres. Cansat d'omplir dipòsits a 54 pessetes el litre, vaig pensar que el millor seria anar en moto. I vaig canviar el cotxe per una Yamaha XJ. O sigui, que vaig entregar allò que em xuclava la sang, per arribar més de pressa al meu destí, com el Viñuales.
Com que soc l'Oliver Hardy, aviat aquell producte japonès es va convertir en l'orquestra de percussió de Tòquio. Feia més soroll que la Bego emprenyada a un plenari. Era el moment de vendre-la. La moto, no la Floria. Aquell vehicle de dues rodes va anar a parar a mans d'un amic que es deia Marcel. He tornat a Tarragona després de 16 anys d'estar afora. La gent que coneixia ja no són iguals, especialment els que tenien 80 anys i els casats, uns divorciats de la vida i els altres separats de l'enemic. He entrat a un taller del carrer Real perquè tenim una punxada. La moto a una roda i jo a la panxa. Per això dels canvis, no he reconegut al mecànic que m'ha atès. M'ha pessigat la galta exclamant un afectuós «Moisèèès». Era aquell noi que em va comprar la moto! Diria que la factura pujarà. Tot xerrant, me n'ha explicat una de bona. L'escric aquí: doncs el bo del Marcel va decidir anar una nit al teatre a Sant Sadurní. Hi representaven l'obra La extraña pareja, amb el Joan Pera i el Paco Moran. Anant amb la meva ex de dues rodes, un cotxe se li va tirar al damunt i va fer alguna volta de campana. Ell va rodar per l'asfalt i la moto, tot i el cop, va arrencar amb algun desperfecte. Amb les robes mig estripades, taques de sang i mig ferit, va decidir continuar cap al teatre. En entrar a la sala, el Joan Pera va paralitzar la representació. Ell, al mig del passadís, tothom mirant-lo, va cridar: «No, no, ja podeu continuar!». I va seure tranquil·lament. «Genio», figura i la meva XJ.