Estic frustrat. Jo, que conec tothom, gent important, jutges, delinqüents, polítics, polítics delinqüents, registradors de la propietat i policies registradors de la propietat, professors universitaris i universitaris que volen ser professors... doncs no m'han espiat. No me'n sé avenir! Tenia un mòbil amb un sistema operatiu Android i quan vaig saber que el Pegasus afectava els Iphone, me'n vaig comprar un per Wallapop. Però, res.
Ja m'ho prenc de conya i quan truca algú em faig l'important i li dic que vagi amb cura del que diu, que tinc el telèfon intervingut. I tots dos diem alguna mentida: «Andreu, tens ben amagada l'urna? No fotis que en un registre et pot caure el pèl». I l'Andreu contesta que la té al forn embolicada amb paper de plata perquè la DEA no la detecti. I així, ric, però en el fons em sento malament perquè sé que ni al porter de l'edifici del CNI se li ha acudit punxar-me el telèfon. Deuen dir: «Muy periodista, muy crack, però en treinta años no ha conseguido que sus amiguitos le den un puestito en el ayuntamiento». Cert, ni els de molt abans, ni els d'abans, ni els d'ara. I això que us podria dir el tabac de pipa que fumava Recasens i el cotxe de Banús.
Parlant d'espionatge: Us explicaré una de les meves vivències professionals. A la redacció del Times, als 90, tenia un scanner, un aparatet d'aquells que busquen freqüències i quan troben algú que parla s'atura i pots sentir el que diuen. Jo l'utilitzava per interceptar les comunicacions de la policia. Com que si no ets amic seu tens menys futur als successos que el Toni Cantó al MIT, no passava res. Els primers telèfons mòbils eren analògics, així que també podies sentir temes de banyes, negocis i política. Per si alguna vegada us heu preguntat: «Osti, com s'ha assabentat el Peñalver d'això?».