'Alcarràs' de Carla Simón

Després d'una pel·lícula tan bonica i preciosa com Estiu 1993 (2017), Carla Simón acaba de fer allò impossible a Alcarràs. En aquest títol que al·ludeix directament a la població del Segrià del mateix nom, la cineasta no només ha sabut mantenir-se en el molt bon nivell del seu anterior llargmetratge sinó que arriba a superar-se i n'assoleix l'excel·lència. Les bones sensacions que ha deixat el seu visionat, combinat amb el valuós guardó obtingut de l'Os d'Or al Festival de Berlín, i el fet de tractar-se d'una pel·lícula catalana, rodada en català, amb accent oriental, no han fet més que augmentar-ne les expectatives. La història d'Alcarràs es focalitza en una família pagesa, els Solé, els quals es veuen forçats a deixar la terra i la casa després d'anys dedicant-se al conreu dels fruiters. Un descendent de l'antic propietari que els va cedir les terres a canvi d'un favor els anys de la Guerra Civil, sense cap contracte signat, reclama ara la legitimitat de la finca. El film de Simón cobrirà la decisiva i curta franja de temps entre la campanya de la collita de la fruita i la seva anunciada expulsió del tros.

Alcarràs aborda, de fons, la problemàtica del camp, des de la propietat de la terra, la dura subsistència o l'abús dels proveïdors en fixar preus baixíssims de compra de la fruita. Però el conflicte més visible, i que du als Solé a una cruïlla vital, és el tema de l'adaptació als nous temps, simbolitzat en el negoci de les plaques solars com a alternativa a la vida pagesa.

El problema entre què és vell i el que és modern, el passat i el futur, la tradició i el progrés, reflecteix la polarització que tensa la vida de la família i, especialment, la del cap de família, Quimet (Jordi Pujol Dolcet). En aquesta incerta i decisiva travessia no hi ha espai pels discursos retòrics o l'èpica inflamada, ja que preval, per damunt de tot, la dignitat i l'enteresa en un combat desigual contra el demà més immediat.

Una de les grans virtuts del film de Simón és l'excepcional retrat de grup que du a terme. Això es pot copsar en la implicació familiar en la collita dels préssecs paraguaians, els àpats al tros o les escenes domèstiques i celebracions diverses. En aquest registre comunitari cal esmentar la rellevància del pes de les tradicions, les històries orals o les cançons. Una d'aquestes tonades, una cançó de pandero, autèntic leitmotiv del film, esdevé un moment emblemàtic, climàtic, amb trossos que encongeixen el cor en el context d'atzucac vital dels Solé, com la frase «terra ferma, casa amada».

Alcarràs du a terme una acurada i minuciosa radiografia d'un col·lectiu familiar travessat, també, per desavinences internes, com l'enfrontament entre pare i fill. Tenim un pare trasbalsat per tot plegat, nerviós, estressat, a qui qualsevol cosa el treu de polleguera. O la canalla, magistralment dirigida, corrents per tot arreu i ficant-se per qualsevol lloc, un món innocent i lliure, aliè als maldecaps dels grans. Aquí resulta sorprenent el talent de Carla Simón per tocar un fotimer d'històries creuades, amb línies dramàtiques superposades unes amb les altres, i fer alhora que tot flueixi sense entrebancs, perfectament integrat en un tot. Carla Simón també sobresurt en la tria i significació dels detalls.

Tenim notes a peu de plata, com una plaga de conills, un tema tan insistent com al·legòric. Un maldecap, que genera batudes nocturnes, una gota malaia que recorda que mai es pot descansar ni abaixar la guàrdia. O el cistell de figues triades curosament que l'avi porta al propietari, com una ofrena, un servilisme replicat per les joves generacions. O la imatge de l'excavadora, una mena de monstre alienígena, que primer s'emporta un cotxe abandonat on juguen la quitxalla i, després, protagonitza un gran pla general conclusiu quasi apocalíptic, arrencant els presseguers de la finca.

L'aportació de Simón es nodreix també d'una tradició cinematogràfica. Es detecten ressons del cinema clàssic, com la filmografia fordiana, com aquella elegia de la família com a pal de paller d'un sentit de l'existència en moments cabdals de transformació social a Que verda era la meva vall (1941), fins i tot, aires de western i idees visuals d'un altre Ford, Centaures del desert (1956), amb el desplegament dels protagonistes en el pla i els enquadraments de grup. Però també es detecten influències procedents del cinema de la modernitat, com La ciénaga – 2001, Lucrecia Martel–, aquell retrat opressiu de la desintegració d'una família que es reuneix al voltant d'una piscina d'aigües estancades.

L'art de Carla Simón reposa també en un element de gran rellevància, la seva mirada neta, gens invasora. Un estil transparent que fa que l'emoció brolli des de la simplicitat, la naturalitat.

El meravellós i transcendental sorgeix de la veritat que transmeten els protagonistes i les situacions, una gran feina extreta del treball gens improvisat amb actors no professionals. Un conjunt d'elements substancials que conformen la mirada poètica de Carla Simón, el seu tret més característic i inconfusible.