Crisis de valors

És un fet de discussió que la veu de la ciutadania la tenen, indirectament, els partits polítics, en totes les seves variables ideològiques, i sobretot, amb els seus plantejaments contraposats, entre uns i altres, davant de qualsevol qüestió que es pugui plantejar a la nostra societat; posar en dubte el que dic, només és l'avantsala d'altres models, allunyats de la democràcia, que tant ha costat conquerir i que novament es veu altament amenaçada per «discursos» que el que volen és deslegitimar el model en funció de la manipulació, les mitges veritats, o els interessos ocults d'una petita part de la nostra societat, encara que gaudeixi d'un poder, a tots els nivells sense límits.

És cert que també, per part de la nostra classe política, s'hauria d'autoexigir una responsabilitat que moltes vegades brilla per la seva absència, quan es toquen temes on són necessaris uns mínims, que s'aparquen en funció del mateix interès partidista.

Sembla evident que la «crisi de valors» arriba de manera directa a la nostra classe dirigent, no solament política, amb decisions i posicionaments allunyats massa cops de la lògica dels fets, el que suposa pel ciutadà del carrer «no entendre res» del que es diu i es fa. També el mateix descrèdit, acceptat tàcitament, entre el que es «promet en campanya electoral» i el que es fa després no és cap garantia de credibilitat al propi model, però no hauria de ser excusa per apuntar-nos a altres missatges que en si mateix tampoc garanteixen una alternativa democràtica com la que ens han donat.

No se'ns pot escapar que el descrèdit de molts dels fonaments institucionals vitals del país, són evidències que donen la raó a aquells que des dels extrems «llancen» missatges impossibles que aprofundeixen en un enfrontament indesitjable; però la solució de tot això només es farà realitat si es fa el que pertoca i la mateixa societat exigeix uns resultats possibles.

Es diu que la corrupció no té cost electoral, que la mentida a les institucions és quelcom normal, que determinats responsables, al més alt nivell, no actuen des de la coherència i la imparcialitat i, fins i tot, es fan esforços per justificar actuacions injustificables, però el que és evident és que aquesta manca de rigor no és general i en principi el que passa al primer nivell no té transcendència en les escales inferiors, on tothom fa el que pertoca en la trobada del millor pels seus, en una tasca de gestió encomiable.

Per tant, el que seria aconsellable és reconduir el moment, en la retrobada d'uns anhels que garanteixen una manera de fer com la que sèrie desitjable, sense «ajudes mediàtiques justificatòries» pels que es salten la llei i pels que fan la feina en funció de la pressió i el convenciment personalíssim, obviant la independència necessària en virtut del lloc que ocupen.

No sé si el moment crític comportarà variables de caràcter electoral, a curt termini, a no ser que sigui via l'abstenció, cada cop més emblemàtica, però el que sí que estic segur és que la ciutadania ha de ser conscient a l'hora d'exercir els seus drets, que no està condicionada per res i que, per tant, aquells models de vinculació històrica queden aparcats en funció de la trobada de l'eficàcia necessària.

El que no té discussió és que, sense l'existència de propostes partidistes, no viurem en una democràcia real que garanteixi l'alternativa política, però no ens oblidem de l'hora de taxar «la crisi de valors» que aquests no són exclusivament en el marc dels partits, sinó que arriba a tots els nivells de l'Administració i dels que tenen el poder que la democràcia els ha atorgat, pertorbar aquestes asseveracions, en col·loca en una «democràcia imperfecta», on els de sempre serien els més perjudicats.